Avui, la destrucció de la sanitat pública catalana envaeix i determina tota la política catalana, com crec haver demostrat. A la vegada posa de relleu el dany social generalitzat que permet dur a terme força impunement el discurs mil·lenarista d’Artur Mas. Si aquell discurs no existís aquella destrucció radical - no pas mera retallada - seria impossible. Qui es pregunti de què li serveix aquell discurs demagògic, ja té una resposta.

La centralitat política del tema l’ha posat de relleu el fet que sigui per les retallades sanitàries que ERC no ha volgut aprovar els pressupostos, si bé per sota mà ERC ha fet de tot per permetre-ho, com votar contra una moció d’Iniciativa que reclamava una pausa i una reflexió parlamentària. Només CiU i ERC hi van estar en contra. ERC no té menys culpa que CiU en les retallades però si que més cinisme, cosa difícil.

Arreu de l’Estat hi ha hagut intents de reducció de la despesa sanitària, si bé enlloc tant com a Catalunya, on la sanitat pública no era cap meravella sinó pitjor que en altres comunitats. Malgrat això i que arreu s’han exposat millor els problemes, és Catalunya on és més forta la submissió d’ens socials (com els sindicats) a la silenciosa liquidació final i definitiva de l’Estat del Benestar.

Molt pitjor a Catalunya que a Madrid
Hi ha molt a argumentar en relació al que acabo d’afirmar. Comencem pel que és més evident, seguint un camí del qual CDC i ERC han abusat: comparem-nos amb la comunitat de Madrid. “A Madrid - em diu un alt càrrec sanitari - canvien de model i aquí el destruïm del tot sense dir com s’haurà de refer, o tan sols si es vol refer”.

Aquesta és una gran incògnita. Atès que la destrucció sanitària està sent radical, tant a Barcelona com a les comarques, qui omplirà l’immens buit creat? Mas, Mas-Colell i Ruiz es trauran alguna empresa de la màniga? Serà una societat estrangera de capital risc? Sigui el que sigui, ho faran amb els peus, com fins ara.

Qui ocuparà el buit?
En tot cas, la destrucció està sent tan brutal que algú ha d’aparèixer. Si la situació econòmica fos bona ja ho sabríem, o potser les mútues existents s’haguessin mogut. Avui les assegurances privades cobreixen un 26 per cent de la població.

La destrossa de la sanitat pública no ha afectat gaire aquest percentatge, degut a que hi ha persones que es donen de baixa per falta de diners i un nombre comparable que es donen d’alta. Resulta evident que alguna cosa ha de passar. Segur que la Generalitat té sectors concrets que es vol vendre.

Al marge de consideracions polítiques i socials, és molt gran la possibilitat de que la Generalitat obri de manera barroera. Només cal recordar com va actuar respecte a la privatització de l’empresa Aigües del Ter-Llobregat que encara està en els jutjats. Pensen organitzar concursos públics tan fallits com aquell?

Privatització i dèficit públic
Què passarà després, quan es vegi que els hospitals han estat de sempre màquines de generar dèficit? Podran passar a ser miraculosament rendibles? Tornarà a ser la Generalitat qui assumeixi els dèficits? Des de la Generalitat s’han citat periòdicament grans empreses i hospitals estrangers, però després res no s’ha concretat.

La gran pregunta perdura: Van a palpentes o tenen un full de ruta secret? Un dia o altra es veurà. Ara bé, són capaços de fer ambdues coses a la vegada: improvisar i creure’s que hi cua d’empreses privades, o de societats de capital risc per a quedar-se un sistema que ells mateixos estan empitjorant, de manera constant i deliberada.

A Madrid s’ha privatitzat la gestió d’hospitals públics. Però no s’ha anat tan enllà com a Catalunya, ni molt menys.

Malgrat això a Madrid hi ha hagut reaccions populars molt superiors a les d’aquí. Allí ningú els hi promet un cel sobiranista al qual s’hi ha d’arribar passant per un infern de destrucció de la sanitat. Implicarà la pèrdua de vides i de qualitat de vida. A Madrid poden estar contents de no patir un demagog com Mas. Això explica que allí hi pugui haver una reacció social. És la prova que fa mil que la retòrica folla de Mas té un sentit i una finalitat immediata utilitària, i funesta.

Destrucció sobtada, opaca i sectària
Com he escrit mil vegades crec que els canvis de sistema sanitari sobtats són sempre dolents. En particular en temes tan delicats com la sanitat, és a dir la salut. Ho ha explicat molt bé el gran estudiós de la sanitat Victor R. Fuchs, professor emèrit de la Universitat de Standford. Si la història ha fet que en un país hi hagi un tipus de sistema - privat o públic - és bo adaptar-lo, cosa que potser implica introduir dosis de l’altre model. Ho ha fet, en sentit contrari al model privat, el President Obama. Potser també caldrà canviar-lo però mai sobtadament.

El Parlament marginat i els periodistes callats
Els canvis sobtats, opacs, d’interès sectari, no decidits pel legislatiu, són sempre una canallada. La prova és que mai ni enlloc s’ha obrat com s’ha acabat de fer a Catalunya. Aquí estem a les portes de l’arrasament total d’un sistema que precisament - i cínicament - CiU havia qualificat mil vegades de pilastra bàsica. No és un secret que hagi descobert en solitari. Desenes de milers de persones de la sanitat pública ho pateixen hora a hora. L’anomalia consisteix en que hi ha miserables disfressats de periodistes que callen i alguns fins i tot volen fer creure el contrari.

Mai a Catalunya hi havia hagut tanta por. La capacitat de reacció del poder establert a la Generalitat és molt gran. Si algú obre la boca hi ha sanció. M’ho recorda un alt funcionari de la conselleria. Malgrat això m’explica la grotesca reunió que hi va haver divendres en el departament de Salut de l’emfàtic Pacte Nacional de Salut (PNS). Com la comissió parlamentària d’investigació, està destinat a no aconseguir massa res perquè està sent ofegat per CiU i ERC. Després de decennis de cofoisme sanitari seria absurd que sorgissin grans anàlisis.

Insòlita reunió del Pacte per la Salut
La font m’explica que el conseller ni es va dignar a assistir a la primera reunió del PNS. Només hi va haver quatre intervencions, de les quals només dues -la de l’antiga consellera Marina Gelí i de l’antic president de l’Institut Català de la Salut, Joan Viñas - van tenir interès. El programa de la reunió i de tot el pacte (vuit punts) és d’una vaguetat escandalosa.

Te interès destacar que la representant de la UGT era Laura Pelai, dirigent d’ERC. Sembla increïble però és veritat. Seria millor que la UGT no hi estès present. ERC és un partit demagògic tan culpable com CiU, però que tira la pedra i amaga la mà. Ara una seva dirigent representa a un sindicat pretesament de classe.

Usuaris també callats
Hi ha quelcom igualment greu: els representants presents de quatre associacions d’usuaris de la sanitat no van obrir la boca. Esperem que la Generalitat augmenti les subvencions que segur que reben, com en rep UGT i CC.OO. Serà per allò d’“el silenci és or”.

Quant als usuaris no subvencionats s’entén el seu desconcert. Esperen mesos i mesos per arribar a ingressar en una llista d’espera on hauran de romandre molts més mesos. De set a vuit mesos per cirurgia cardíaca, quan l’espera havia estat limitada a un màxim de 60 dies. Quinze mesos per una ecografia preoperatòria. Etcètera.

De moment callen perquè creien que la sanitat pública catalana era bona i estava en mans de persones honestes. Ara estan desconcertats. Dissortadament, constaran el desastre i la falta d’empara.

Desconcert general
El pare del desconcert és Boi Ruiz que practica una política de confusió continua. Un dia decideix tancar centres d’atenció primària per les tardes, un altre canviar radicalment els horaris, l’altre decidir, a efectes laborals, que l’estiu ha començat l’u de juny, un altre dia diu que es retallarà molt poc, quan la retallada serà de centenars de milions d’euros.

En realitat Ruiz ha muntat el drama de manera que s’hagin de retallar en 700 o 800 milions d’euros en només sis mesos. Ai caram, i això no retallarà ni endarrerirà l’assistència?

Per descomptat Ruiz mai no dirà que el pressupost de Salut representarà una disminució del 17,6 per cent en relació al 2010. També callarà que en termes de percentatge del Producte Interior Brut (PIB) la despesa haurà baixat del 5 per cent al 4,3 per cent, malgrat que el PIB també sigui inferior. Aquesta despesa per càpita passarà de 1.270 euros anuals a 1.059. Serà una monstruositat, que ERC farà passar de manera cínica.

Estàvem malament, estarem pitjor
Segons dades oficials, en el 2011 érem ja la tercera autonomia en menys (sic) despesa pública sanitària consolidada en percentatge del PIB. És a dir, la tercera començant per la cua. Estàvem per sota la mitjana del conjunt de les autonomies i teníem a darrera només a Madrid i a Balears. Per descomptat, també estàvem per sota de l’Europa del quinze i la del 27. O sigui que allò que ara s’ha de retallar perquè el Tripartit havia gastat massa sempre ha estat una falsedat. El Tripartit va gastar més, però estàvem lluny de la mitjana europea. Ara hem passat a estar molt i molt més lluny.

Incomprensiblement, ho haurem fet sense una reforma de les cúpules de poder sanitari. Tenim una sanitat com tradicionalment s’ha dit que era l’exèrcit mexicà, amb més generals que soldats. Ara s’ha vist que això afavoria la mala gestió, l’amiguisme, el clanisme i la corrupció.

Control social
La base de tot és que CiU vol retallar en despesa sanitària perquè és on va veure les quantitats més grans i, a més, va voler lliurar la sanitat a clans amics, els que són generosos quan s’acosten les eleccions. No se’n van sortir perquè són dolents, autoritaris, malvats, prepotents i incapaços de reformar res ordenadament. No hi arriben.

El seu nord principal és crear un sistema de control social i polític clientelar. Quan surten d’aquest paradigma estan perduts. Són amos de masia incapaços d’entendre res de modern. A partir d’un determinat nivell de complexitat aquell sistema rural no serveix.

Van retallar en sous. Ho van fer en medicació. Van tancar plantes i sales d’operacions. Però no pas en superestructura política. Les dotzenes de consorcis i comitès que no se sap per a què serveixen, excepte per a col·locar-hi amics i parents, així com cobrar dietes per reunions dignes de cul de cafè.

Constatació de la tragèdia
Finalment, el conseller d’Economia, Mas-Colell prengué la decisió arrasadora actual, des de la seva moqueta, sense haver gestionat i ni tan sols vist res de sanitat. Vol tallar pertot arreu i com sigui. En això estan. Han pensat que en aquesta part d'Europa- ben singular, com acredita Mas - es pot arrasar en un tres i no res un sistema sanitari públic? I una vegada l’hagin arrasat quin bolet sorgirà? O és que ja tenen una solució interessada?

Tots els sanitaris de la sanitat pública constaten la tragèdia però no saben trobar-hi una altra lògica que la destrucció per la destrucció. Impassible i amb una cara de ciment Boi Ruiz admet que s’hauran de retallar finalment 800 milions. Dir que això no afectarà la qualitat del que era un servei públic és inadmissible. Arreu provocaria una forta reacció. Aquí la bestiesa de la independència, que tothom sap que no es produirà ho fa empassar i margina tota denuncia respecte al que efectivament passarà. Per això serveix el discurs mil·lenarista de la independència i de que tot és culpa de “Madrit”.