Tinc l'estranya sensació d'un mal de cap constant, i a punt de rebentar, quan veig o em comenten algunes notícies aparegudes en els mitjans de comunicació, i sense analgèsic que sigui capaç de fer-ho desaparèixer.

Hem caigut en la tela d'aranya dels mandataris Europeus, que solament ens transmeten males notícies, exigeixen cada vegada més a les nostres economies malmeses, fins al punt de fer de la nostra economia, una economia de guerra.

El BCE, graner de les nostres collites, de dubtosa autoritat i moralitat, no ens permet disposar del nostre gra que precisament hem anat emmagatzemant entre tots, per disposar d'ell en un moment de “vaques flaques”. Si aquesta analogia, fos tan sols un recurs literari per a millor comprensió del que està succeint, que ho és. Si la ciutadania no estigués “acoquinada” per la pèrdua de la seva feina, que ho està. Ja hauria assaltat el graner, deposaria al Sr. feudal, i en el seu lloc hagués alçat a un José, que sabés administrar els recursos amb sensatesa i dignitat.

L'absurd i l'egoista, volta lliurement pels països del centre-nord, al seu servei els governs del sud, incapaços de veure més enllà dels seus propis nassos, que per cert són llargs i de fusta com el del fill de Gepeto, tan sols preocupats per salvar els seus privilegis de casta, però mentre això fan, creix i creix el descontent de la població vers els seus governats.

De res ens serveix, que aquesta Europa sense ànima, ens digui que van a obrir la vàlvula de l'aixeta i que anem a tenir dos anys més per rebaixar el dèficit, si això va acompanyat de noves mesures de pujada d'impostos. Això s'assembla molt al que fa el bon pescador, que una vegada cobrada una peça, deixa anar el sedal i ho torna a recollir fins que cansat el peix, suposo jo, fart de barallar, s'abandona, acabant finalment en el sarró del pescador.

Sembla que no se’n adonen, que en democràcia, hi ha una cosa que es diu alternança en el poder, malgrat que aquesta ja no tingui la mateixa consideració que en temps llunyans, ja que la ciutadania veu com se'ls despulla dels seus assoliments socials, veu com els que haurien de liderar l'oposició, en una situació com la descrita, estan encara tirant-se les culpes els uns als altres, sobre què va ser el que va passar per perdre el poder?, és a dir mirant-se el melic sense fer pràcticament res en defensa dels interessos dels ciutadans, condemnats a la fam ,sinó per a tota la vida, si durant llargs i inesgotables anys.

La desconfiança generalitzada sobre els partits tradicionals, farà possible que en un futur proper, si aguantem, l'aparició de múltiples petits partits, fins ara ignorats, seran els dipositaris dels vots del desencantament i amb això vindrà la ingobernabilitat del país.

Uns altres, lluny de tenir una visió d'estat, volen repartir-se el país trossejant aquest com si d'un pastís es tractés, de tal forma que la seva porció de pastís porti damunt com a guarniment el progrés industrial, la modernitat, a la qual hem contribuït tots.

Des de temps de la dictadura es va contribuir al desequilibri territorial i les desigualtats, canviant indústria per llengua, la burgesia dels territoris que tenien llengua pròpia la van canviar per prebendes econòmiques i van renunciar al seu ús. Els anhels lingüístics de les classes populars van ser usurpats per la burgesia catalana, i així tenir moneda de canvi.

Ara en democràcia, on segueix governant la burgesia Catalana, ha canviat la moneda d'intercanvi, ara són els vots. La força d'aquest mercantilisme els permet realitzar polítiques nacionalistes. Aquest xantatge permanent es ve donant des de fa dècades, ja que els partits majoritaris que no obtenen majories absolutes per governar a Espanya, es veuen en la necessitat de mendigar uns quants vots que els permeti governar amb tranquil·litat, qüestió aquesta que si la llei electoral es basés en el principi democràtic, d'un home un vot, no hi hauria necessitat d'aquest tipus de componendas.

Els nacionalismes sempre plantegen greuges ficticis, a Catalunya actualment l'atropellament a la inversió lingüística, anticonstitucional sens dubte, quan no el desequilibri de les balances fiscals, sostinguts ambdós en el victimisme i la mentida.

Sobre el primer plantejament no hi ha estudi sociològic que ho aguanti, ja que encara que el castellà és l'idioma més parlat a Catalunya amb un 62 % , conviu amb el català sense cap problema en la societat civil. En el segon plantejament, a més de ser mentida, està basat en l'enginy per crear una comptabilitat a la seva mida, una vegada elaborats, són llançats, fonamentalment entre els seus seguidors, no dubten a contaminar l'ambient amb campanyes “nacionaleres” que van dirigides al consum propi del nacionalisme i intoxicar la política i la convivència.

Així d'aquesta manera, ens trobem com un partit regional que té la capacitat de ser frontissa als governs d'Espanya. Posa al mercat a l'anomenada “Governabilitat” i la ven al millor postor, a canvi de què? que no tingui control sobre la seva despesa, a que desenvolupi polítiques lingüístiques contràries a la Constitució, a que estableixi “falses ambaixades” al voltant de tothom, que per cert es converteixen en un element negatiu per al desenvolupament de la “Marca Espanya” amb la qual cosa contribuís d'una banda a incrementar el dèficit públic, i d'altra banda al desenvolupament comercial d'Espanya a l'estranger. Aquestes actituds solament serveixen per a l'adoctrinament nacionalista, quan no per l’exaltació dels seus líders.

Aquesta permisibilitat i aquest negoci de la “Governabilitat”, no els és suficient, doncs el seu propi desgovern i la corrupció palesa entre les seves files, els ha portat a buscar una sortida cap a endavant i que no és una altra que plantejar “el dret a decidir” consistent en la realització d'un referèndum, sens dubte il·legal en aquest moment, per portar a Catalunya a la independència d'Espanya.

Davant aquesta situació crec que hem de fer una crida als partits i sindicats, que diuen representar a la classe treballadora, perquè actualment els veiem més interessats en la qüestió nacionalista, que pels problemes reals que tenen els ciutadans com a conseqüència de la crisi econòmica i la gestió d’aquesta. Han de deixar de formar part de “comissions per a la transició cap a la independència”, així com la participació en “cims polítics, per al dret a dir”. No es pot argumentar que s'està en contra de la Independència i la vegada participar en aquests complots independentistes.

De totes maneres no ens sentim molt esperançats, ni sobre aquesta qüestió, ni sobre la qüestió europea, sembla ser que els grans partits es van a posar d'acord per tenir una sola veu a Brussel·les, ara el problema està a saber, si és per continuar amb les polítiques austerícides o perquè si es produeix en el futur una alternança en el poder, s'asseguri la continuïtat d'aquestes polítiques imposades per l'Europa Merkeliana, o per contra, el Partit Popular canviarà de política i tindrà més sensibilitat social, veritablement això últim no m'ho crec.