Complint amb l'anunciada continuïtat al meu article "Boicot a la consulta en l'anomenat cinturó roig? No n'hi ha prou!" tractaré en el present sobre quines haurien de ser les condicions mínimes en les conductes i polítiques dels alcaldes i alcaldesses socialistes de Cornellà, l'Hospitalet, Santa Coloma, Esplugues i els de tants altres municipis, així com les de Pere Navarro i els membres de seva Executiva, perquè tots ells complissin amb la immensa majoria dels ciutadans, militants i votants als que té la ineludible obligació de defensar al mateix temps que per frenar la sagnia de vots i començar a situar-se en condicions de que el PSC torni a ser la gran força política que va ser, tornant, a més, al camí del comú projecte socialista i del constitucionalisme del qual tan irresponsablement s'havia desviat transitant per dreceres impracticables a impossibles.

En l'esmentat text, catalogava jo com truculenta ficció la falsa aparença d'una majoria independentista a Catalunya, definicions en què em reafirmo explicant, per començar, el frau de llei i altres degeneracions contra la democràcia dels referèndums que fa mesos es multiplicaven per nombroses localitats de Catalunya, gairebé totes elles de molt escassa població, on alcaldes i altres dirigents es van dedicar a donar suport a grupuscles d'activistes àmpliament subvencionats pels aparells del règim que sense control de censos ni cap garantia democràticament homologable, llançaven resultats favorables de percentatges propis dels referèndums franquistes.

Per continuar, podem citar el fals clima creat per la immoralitat de l'ús generalitzat dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, al servei del Govern nacionalista o la complicitat de la majoria dels grans mitjans de titularitat privada, convertits en submisos i sol·lícits propagadors de les mentides sobiranistes, gràcies a les generoses subvencions i altres aportacions de fons públics, tot això a major glòria d'una concepció de la propaganda aliena als més elementals usos democràtics.

També convé esmentar aquí la posada en circulació de grans mentides intentant que amb la seva insistent repetició tinguin aparença de veritats, entre les quals, destaquen l'explotació dels pitjors sentiments de l'egoisme com les immorals apel·lacions al fals dèficit fiscal, a Espanya ens roba i altres barbaritats mil vegades repetides que no fan sinó encoratjar inexistents greuges comparatius i fomentar l'odi a Espanya i a tot el que amb ella es relacioni.

De tot això i per no ser més exhaustiu, es deriva un truculent escenari en el qual centenars d'associacions creades a l'empara del règim i alimentades per agitadors, funcionant unes i altres gràcies a subvencions, repartiment de llocs de treball, fons i prevendes de tot tipus, que mantenen una tensió permanent i desenvolupen diàriament centenars d'iniciatives per tal que Catalunya mostri l'artificiosa aparença d'una veritable olla a pressió, amenaçant amb esclatar en qualsevol moment a la cara d'Espanya i de la majoria de ciutadans catalans que en cap cas compartim la religió nacionalista ni podem donar suport al caos davant el qual ens estan conduint si no es reacciona a temps.

Però a la pregunta de Qui ha de reaccionar, la resposta no pot ser altra que la de les que fins fa poc eren les forces més representatives de la majoritària esquerra catalana i també la dels seus partits de referència en el conjunt d'Espanya, dit això, m'afanyo a donar per perdut el cas d'Iniciativa per Catalunya-Verds, ficats de cap a peus en el terreny de la falsa esquerra i còmplices dels nacionalistes, d'una progressia difícil de creure que a sobre han tingut la sort de guanyar a la seva causa a Izquierda Unida d'àmbit estatal, així que, només sembla quedar el PSC i el PSOE federal i això és així ja que "... el Partit Socialista Obrer Espanyol és l'única organització real, avui dia, i en els temps propers que s'albiren, capaç de donar alternatives polítiques a Espanya enfront del PP ... malgrat les complicitats amb els sectors nacionalistes del PSC, del PSE i altres infiltracions identitàries perifèriques, sobretot durant l'època de Rodríguez Zapatero "tal com encertadament deia una proposta de manifest elaborat per la Coordinadora d'Agrupacions Socialistes (CASA) el novembre del passat any.

Però tornant al nostre relat, plantejo respondre al perquè d'aquesta inajornable reacció per part dels actors institucionals i organitzatius als quals m'estic referint. I el perquè és senzillament perquè els és rotunda i enèrgicament exigible que recuperin la lleialtat als seus projectes originaris i sobretot al respecte i defensa dels interessos dels seus electors i de la majoria constitucionalista dels ciutadans de Catalunya el que sens dubte, apel·lant a l'egoista dita que la caritat comença per un mateix, pot comportar una frenada a la vertiginosa pèrdua electoral dels socialistes que per tants i tan reiterats errors els manté postrats i reduïts a una força cada vegada menys rellevant.

Finalment, quedaria per definir el com entenc que els socialistes han d'afrontar les accions que hem anat plantejant al llarg del present i l'anterior article però raons de dimensió aconsellen deixar-ho per un proper text al qual em remet i em permeto emplaçar als nostres amables lectors.