Així, sense embuts i dit en termes col·loquials, amb la contundència i claredat amb la qual sempre m'he dirigit als meus companys en una llarga, activa i sempre crítica militància perquè els usos i costums socialistes es basen en la igualtat, en el rebuig de la reverència als quals -sempre en el nostre nom- manen i perquè en el dret i el deure de fer crítica, no caben afalacs a allò que els nostres dirigents fan bé, ja que aquesta és la seva obligació i el mandat d'els qui els trien, sinó que hem de criticar allò que ens sembli que no han fet tan bé com ho hauríen d'haver fet. En tot cas, si algú estimés inadequat el títol, donaria per retirada la seva literalitat i substituït pel que millor convingui a més exquisits paladars.

Però, anem a veure! Amb la tremenda crisi econòmica de la qual no sortirem ni ràpid ni a mitjà ni llarg termini, amb milions d'espanyols aturats i sense esperança de trobar feina en molt temps, amb centenars de milers de famílies vivint molt més allà del llindar de la misèria, amb més de la meitat dels joves a l'atur i sense una altra sortida que l'emigració o l'obligat recer en el si de les exhaustes famílies, amb els espanyols patint el govern més mentider i antisocial de tot el període democràtic, que en poc més d'un any ens ha espoliat de totes i cadascuna de les conquestes socials aconseguides després de dècades de lluita, amb el tremend fossat existent entre la maltractada ciutadania i unes complaents castes polítiques assolades per massa episodis de corrupció. Amb unes organitzacions socialistes que malgrat el desastre del govern han deixat de ser alternativa clara perquè les nostres expectatives electorals en lloc d'avançar amb les pèrdues del PP també apunten a una clara reculada.

Amb tot això i més coses que em deixo, companys, és que políticament heu perdut no ja el nord sinó el judici, políticament parlant, per descomptat. Però com se us ha pogut ocórrer emprar tant temps i dedicar a tan diligents dirigents a parir i, el que és pitjor, a proposar en públic, perquè ens prenguin per bojos o per irresponsables, un monstruós projecte de reforma constitucional impossible perquè, ja d'entrada, no estan d'acord ni el PP, partit majoritari amb el qual fins ara hem anat protagonitzant l'alternança, ni tampoc accepta CiU, una dels principals forces nacionalistes?

Però és que, a més, els documents aprovats en el Consell Territorial de Granada aquest cap de setmana, no solament no van a servir per aplacar les reivindicacions en espiral dels nacionalismes perifèrics en les seves pretensions últimes, la destrucció de l'estat sinó que, com de costum i amb l'expressa complicitat dels nostres propis nacionalistes, el PSC i altres dolentes companyies, malgrat les tremendes concessions teòriques que heu recollit en aquests documents, esteu subministrant-los arguments perquè durant un altre munt d'anys segueixin demanant-ho tot tots els nacionalismes, inclosos, repeteixo els propis, aquests dirigents que dominen el PSC a els qui en lloc d'exigir-los l'abandó del soberanisme, els premieu amb aquesta espècie de bíblia que ens imposen com a dret a decidir d'ells i els seus parents del Partit Únic Català, per deixar-nos sense capacitat de decisió als altres el que, a major absurd, suposa premiar la pràctica escissió del socialisme perpetrada pel PSC des d'uns anys a aquesta part.

Així, el fet a Granada és una bogeria innecessària perquè ningú en el seu seny creu això com a prioritari en aquests crítics moments, perquè aquests documents han necessitat de molta atenció i esforços de dirigents del màxim nivell que haurien d'haver-los aplicat a la immensitat de reptes i problemes per resoldre en les seves responsabilitats institucionals i, tristament en les responsabilitats acumulades moltes vegades amb les orgàniques.

Però, i això és el pitjor de tot, és que la militància i la ciutadania també poden distreure's en aquests falsos objectius o, pensar també que esteu bojos, podreu avorrir-nos a tots i que renunciem a perdre temps i energies per a tals impossibles reformes constitucionals i dedicar-nos millor a escriure les memòries de l'ànec Donald, deixant als nostres dirigents mirant-se el melic per obstinar-se a desarreglar Espanya més del desarreglada que ja la patim, en lloc de dedicar-se ells i nosaltres, al realment important i necessari, al que, per a un partit seriós i per a un projecte socialista coherent hauria de ser imprescindible, això és, a accelerar la sortida de la crisi, el retorn a nivells d'ocupació raonables i la formació de majories socials i polítiques encaminades a desallotjar de tots els nivells de govern a la rància i corrupta dreta ultraliberal, per així poder anar recuperant tots els drets laborals i socials així com les llibertats que ens han estat arrabassades.

El contrari, el marejar la perdiu i el plantejament de perilloses redefinicions territorials i ensonyaments constitucionals, no solament agreujaran la crisi econòmica sinó que alimentaran la deslleialtat i l'ambició d'aquells que no pensen en termes de llibertats i de justícia social sinó en les seves ambicions i en els mesquins interessos de les elits de sempre, aquestes elits que us han portat a l'hort a Granada, de la mà d'un PSC sotmès als qui dominen Catalunya des de fa segles fins al punt d'alimentar la marginació i mantenir al llimbs polític a una esquerra catalana que ha estat majoritària durant dècades i que avui no té ni interlocutors ni partits als quals raonablement pugui votar.