Corrupció
La corrupció política es vincula al finançament dels partits. És veritat, encara que no és tota la veritat. A vegades és l'empresari qui corromp el funcionari o l’aconseguidor. D’altres, és l'aconseguidor qui dissenya tota l'operació. En aquests dos últims casos el suborn no sempre és, ni tan sols parcialment, per al partit. Els actes individuals existeixen, han existit i existiran. Aquí i en qualsevol país, encara que la seva extensió sigui diferent.

Però el que és indubtable és que la corrupció política no s'acaba amb apel·lacions a l'ètica. Diu Savater que l'ètica és allò que els altres no tenen. Els creients d'una idea sempre tendeixen a justificar allò que diu que la fi justifica els mitjans. Res més senzill que trobar coartades morals. Les subprime no van ser responsabilitat de gestors àvids de diners. Ho van ser d'un sistema la lògica del qual empeny a aquestes pràctiques. Només reformant el sistema, regulant-lo, es poden mitigar els excessos naturals d'un sistema econòmic el nucli del qual és el benefici.

En el cas de la corrupció política, el que primer hauria d'abordar és el que fa referència al finançament dels partits. I l'única regla és la transparència. No serveixen lleis hipòcrites que pretenen negar la realitat. Si hi ha finançament privat dels partits, i n'hi ha i n'hi haurà, que es faci públic. Que sapiguem qui paga a qui. I que s’estableixin controls reals dels comptes dels partits. Això del Tribunal de Comptes és una broma. Auditories externes, publicitat de pressupostos i de la seva execució, etc. No s'acabarà amb el problema, però sens dubte se’n reduirà l’extensió.

Per a la corrupció individual, la recepta és també que hi hagi bones lleis i que es compleixin. Que la justícia actuï amb rapidesa i eficàcia. Que la contractació administrativa sigui transparent des del seu inici. Que hi hagi registres centralitzats d'adjudicataris. Que es limitin els casos d'adjudicació discrecional. Amb això disminuirem els casos, però mai no s'eliminaran.

Apel•lar a l'ètica i no reformar el sistema és la millor manera que tot continuï igual. Penedir-se per tornar a pecar. A més, moltes vegades el que més presumeix d'ètica acaba sent el més corrupte. Perquè en aquest tema, com en gairebé tot, no ens podem fiar dels predicadors.

Per això el més probable és que el sistema polític, del qual en participen tots sigui quina sigui la seva ideologia, tendirà a resoldre els problemes actuals a base de paraules i normes insuficients, que permeten seguir amb les pràctiques de sempre. Ara estan molt pressionats, però ja veiem que la culpa és de l'empleat, del periodista, l'enemic exterior o de qui convingui. I si la societat no està vigilant tornaran a vendre'ns gat per llebre.

Presses
Prova que no hi ha gaire interès a resoldre les coses és -ara parlarem de Catalunya- que la llei de Consultes es tramitarà de manera urgent, privilegi del qual no gaudeixen altres qüestions de veritat urgents. Jo entenc que se sigui partidari de la independència de Catalunya, però no és aquest un tema que pugui abordar-se a corre-cuita per interès polític. A veure si llancem la falta quan el rival no hagi posat la barrera. Pedro Nueno deia l'altre dia en un article a 'La Vanguardia' que les presses en aquesta qüestió podrien fer pensar que es volen tapar les irregularitats, controlar més i millor la justícia. La independència necessita un debat intens i extens, conèixer avantatges i riscos. Necessita una majoria àmplia i estable, no basada en mentides, mitges veritats o oportunismes populistes. Perquè si les coses se segueixen fent en base a interessos particulars i partidistes, els riscos es multipliquen i, com també deia Nueno, si als ciutadans se'ls promet el paradís i no se'ls expliquen les dificultats, l'aventura, encara que els sortís bé als promotors, acabaria malament, perquè la realitat és molt tossuda. I la realitat és que en una Catalunya independent l'economia empitjoraria, i no poc. Alain Minc, igual que tots els bancs d'inversió i els experts independents, ho explica bé en la seva última entrevista. Utilitzant les seves paraules, la independència no hauria de ser un suïcidi col·lectiu només perquè uns quants tenen pressa per salvar i ampliar els seus privilegis.