La Casa Reial està obstinada a filar encara més prim i en fer-nos combregar amb rodes de molí. A més, té l'estranya qualitat de enredar-se en la seva pròpia corda. Per si fos poc la comparació que els ciutadans fan amb altres cases reials europees que conjuguen el verb abdicació amb soltesa, l'espanyola tracta de rentar la seva imatge. Amb escassa sort, tot s'ha de dir.

Després de reunir-se amb alguns periodistes, la direcció de la Casa ha obert més interrogants que ha tancat. O sigui, el monarca és un pobre desgraciat perquè va rebre una herència que "només" li va servir per pagar deutes. Encara que costi creure -el primer que ve al cap és això de "a otro perro con este hueso- es fa encara més difícil la creença quan la Casa no sap si es van pagar els impostos. Diuen no tenir papers, encara que la solució és tan complicada com demanar-los a l'Administració d'Hisenda o als notaris que van participar en l'esmentada liquidació.

No contents de deixar el personal amb la mosca darrere de l'orella, els representants del Rei es posen transcendents afirmant que el cas Nóos és un martiri -eufemisme que amaga l'escàndol- i que les protestes contra els membres de la monarquia són un símptoma de mala educació -ves per on!.

Per dir-ho clar. El cas Nóos representa la impunitat de qui es va voler enriquir amb la marca real i de com l'estat protegeix una infanta que no va actuar d'acord amb el que s'espera d'ella. Està desimputada perquè no se sabia el que es coïa al seu voltant. Sense comentaris. Com a conseqüència d'aquest disbarat -sense tenir en compte altres perles com les caceres o els embolics palatins amb Corina pel mig- els ciutadans han perdut la confiança en la corona. Seran maleducats però estan cabrejats. La corona se sent malament mirada com en la cançó de Georges Brassens que deia allò de "tots, tots em miren malament, excepte els cecs, és natural". La cançó es deia, per cert, "La mala reputació".