Es diu que Martín Villa porta pujat a un cotxe oficial des de la seva més tendra infantesa. Nadal i altres integrants del sector autodenominat catalanista, encara que molts d'ells haurien de qualificar-se de nacionalistes sense més, no li van molt al darrer. Mentre van controlar el partit, o sigui sempre fins ara, només van aconseguir arribar a la Generalitat gràcies a la personalitat, controvertida però atractiva i sense complexos, de Maragall, i al desgast de més de vint anys de pujolisme. S’en queixaven amb la boca petita, però acceptaven encantats els vots dels catalans no nacionalistes. Maragall es va equivocar, però almenys tenia un projecte al cap. Montilla, ni això. Pur síndrome d'Estocolm. El resultat de dècades de seguidisme ha estat regalar l'hegemonia ideològica a Catalunya al discurs nacionalista. Això no els ha impedit acceptar vots de 'botiflers', xarnegos, quintacolumnistes i altres espècies rares de catalans. París bé que val una missa. Fins que aquests s'han atipat que els prenguessin el pèl i s'han passat a l'abstenció o voten altres opcions. Han usufructuat el poder sense miraments. Ara busquen la seva redempció nacional i alguna engruna del poder del règim.

Tot i que el PSC és una ombra del que va ser, això de crear un nou partit és complicat. Les probabilitats d'èxit són escasses. Encara que probablement esperin a les primàries per veure si el suport del règim i els seus mitjans de comunicació els permeten guanyar-les. Si les perden, o si no se celebren, sempre estaran a temps de legitimar alguna candidatura "plebiscitària". Així que probablement seguiran mantenint l'ambigüitat fins a l'últim minut per deslegitimar l'opció federal que sembla, ho dic en condicional perquè ja n’estic escarmentat, ha pres Pere Navarro.

En definitiva, als vuitanta i als noranta els que manaven de veritat al PSC van permetre Pujol identificar-se amb Catalunya, quan tenien al seu abast una majoria social que van ser incapaços de mobilitzar. A Pujol sempre li van tenir un temor reverencial. Ara volen prestar un últim servei al nacionalisme i de pas esperar que els paguin els serveis prestats. Tot menys viure lluny del poder.

El sobiranisme vol el PSC al seu costat perquè els legitima internament i internacionalment. Per això el suport indissimulat als crítics. En un Congrés no tenen res a fer, però en unes primàries confien en el vot prestat dels nacionalistes d'altres partits, en el seu suport mediàtic. Només aguanten per fer el màxim mal possible. Si no se'n van, Navarro hauria de fer-los fora. Mes deslleialtat és impossible. Si formar part del socialisme espanyol i europeu és sucursalista, que donin la cara per ells mateixos.