Un dels exemples il·lustratius que demostren la contradicció entre capital i treball és el cas de la Llei 16/1976 de Relacions Laborals, una autèntica fita aconseguida després de la tenaç lluita obrera contra la dictadura i el capital que va esdevenir durant la primera meitat de la convulsa dècada dels 70. La contractació indefinida en unes condicions que ara serien inimaginables semblava que havia d'acabar significant l'escenari en el qual anaven a desenvolupar-se les relacions laborals a partir d'aquell moment històric.

No obstant això, el model d'explotació capitalista estava començant a mutar a escala mundial. La indústria, la fàbrica i les cadenes de muntatge fordistas donaven pas a la hiperespecialització, als parcs tecnològics, als serveis i al capital virtual. Les necessitats del capital ja no eren exactament les mateixes, i aquestes noves exigències afavorien la deconstrucció del món del treball i, per tant, la derrota de la classe obrera. Per tant, els anys que estaven per venir per aquell temps han vist acomplir-se dos tristos objectius complementaris: la conculcació de les conquestes laborals i socials plasmades a la citada llei, d'una banda, i haver impedit que el conjunt de les classes populars (el 90% de la població) poguéssim comptar amb algun marge de maniobra en el futur.

Doncs resulta que el 8 de juliol de 2013 també passarà a la història, però com un dels dies en els quals una part significativa del bagatge que encara es mantenia en peus va haver de perdre's de cop i definitivament. L'última gran contrarreforma desplegada pel Partit Popular (PP) elimina a les clares la ultraactivitat dels convenis col·lectius (la seva vigència fins a la signatura d'un nou conveni) si no s'ha arribat a cap acord en el marge d'un any de negociació. Vaja, que els convenis que van ser denunciats perquè portaven un any en ultraactivitat van tenir com a límit aquesta data, la qual cosa implica que les petites i grans millores assolides pels treballadors i els seus representants sindicals que havien estat recollides en el conveni es van extingir amb ell.

Aquesta i anteriors reformes han anat subordinant els convenis sectorials als d'empresa per dificultar que els treballadors que no comptaven amb representació sindical en el seu lloc de treball (els de tantes Pimes que proporcionen al voltant del 80% de l'ocupació a Espanya) poguessin acollir-se, almenys, a aquells convenis de rang superior. Deixant aïllat al treballador enfront de l'empresari aconseguien, a més d'afeblir-ho individualment, limitar l'abast dels sindicats de classe, estimular el sorgiment de sindicats corporatius i posar trabes a la solidaritat entre empleats tant en el si d'una mateixa empresa com en relació amb altres del mateix sector, la qual cosa també es tradueix en una menor motivació per mobilitzar-se conjuntament.

Faltava, no obstant això, tapar l'altra sortida, la dels treballadors que sí estaven emparats per bons convenis d'empresa, convenis que ara ja són cosa del passat. Acabar amb la ultraactividad d'aquests acords entre el treball i el capital suposa conculcar un dret fonamental, associat al diàleg social i a la llibertat sindical, reconegut en els Convenis 98 i 154 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) que, com tots sabem, és un dels òrgans derivats de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La mateixa Constitució Espanyola interpreta les prescripcions sobre drets i llibertats basant-se en els Tractats internacionals sobre Drets Fonamentals, i l'article 37 de la Constitució que garanteix el dret a la negociació col·lectiva i la força vinculant de cada acord signat està basat en els citats Convenis de l'OIT.

Dir que la meva afirmació peca d'exagerada no és encertat si tenim present que la fi de la ultraactivitat o venciment definitiu del conveni provoca la pèrdua immediata d'aquelles millores obtingudes, bé en passar a regir-se pel conveni sectorial o enfonsant-se en els mínims reconeguts per l'Estatut dels Treballadors (ET). Poc importen, per tant, pactes d'última hora, com el qual han signat la patronal i els sindicats majoritaris per saltar-se la data del 8 de juliol mitjançant una pròrroga, si la reforma seguirà vigent. Una vegada conclosos els nous terminis fixats i havent-se signat els últims convenis, els empresaris obtindran tot l'emparament legal per ningunejar la negociació i imposar les seves condicions d'ara endavant. Encara més quan els conflictes poden acabar “resolent-se” dictant un laudo vinculant (esbiaixat, com no, cap als interessos del patró). Els treballadors es trobaran entre l'espasa i la paret i els sindicats tornaran a perdre una altra part definitòria de la seva raó de ser.

La jornada laboral, els horaris, els torns, la mobilitat tant funcional com a geogràfica dels treballadors, les vacances, el règim disciplinari, la retribució i la quantia salarial, el corpus dels convenis al cap i a la fi, són decisió exclusiva de l'empresari per poc que al·legui (en funció del modificat article 41 de l'ET). Quin sentit tenen les pròrrogues pactades o el codi de bones pràctiques per als empresaris que proposa sarcàsticament Fátima Báñez, ministra d'Ocupació i Seguretat Social, si aquests porten temps bloquejant les clàusules de revisió salarial (garanties salarials) i els propis convenis? Esperaven ansiosos que arribés la reforma que els anava a eximir de les seves obligacions amb els treballadors.

Atrevir-se a afirmar que aquests inhumans atacs neoliberals alleugen a les empreses i afavoreixen el creixement econòmic denota ingenuïtat o mala fe. A quins empresaris poden beneficiar aquestes mesures sinó al gran capital que fa negoci fora del país, àdhuc aprofitant-se de les seves estructures i de les seves gents recaptant finançament públic, eludint i evadint impostos i absorbint mà d'obra barata? No beneficiarà a les Pimes i als autònoms, als qui viuen de la demanda interna i sofreixen precisament la pressió i el xantatge d'unes grans empreses i d'uns bancs que tenen subornades a les institucions i porten a la pràctica una competència deslleial. Són la falta de crèdits bancaris i l'escassa capacitat de consum d'una població depauperada per aquesta infame agenda política neoliberal les causants de l'interminable degoteig d'empreses en fallida, i no uns costos laborals lògicament cada vegada més reduïts.

Però vull destacar especialment i abans de res que l'aixafament de la negociació col·lectiva suposa un terrible cop mortal a la democràcia tal com l'hem entesa fins ara, la mostra fefaent que el pacte social està mort i enterrat. Si el sufragi universal simbolitza la participació democràtica dels ciutadans com a individus particulars, el dret a la negociació col·lectiva entre capital i treball posava com a subjecte jurídic al treballador entès com a classe obrera i podent ser representat pels sindicats de classe com a instruments de lluita per antonomàsia d'aquesta classe. No deixava en aquest cas malgrat les limitacions d'aquest parlamentarisme del mitjà laboral que són les eleccions sindicals i els acomodaticis comitès d'empresa.

Mentre va existir, la negociació col·lectiva va ser el factor clau en els avanços laborals i socials aconseguits pels treballadors, i en l'agitació social i les vagues que van ser l'espoleta de moltes d'aquelles victòries. Com va sentenciar el mestre Marx “l'emancipació de la classe obrera ha de ser obra dels obrers mateixos” (Karl Marx, Estatuts Generals de l'Associació Internacional dels Treballadors, 1864). El capital ho sap i és per això pel que ha posat tanta obstinació a ferir mortalment a la negociació col·lectiva. L'important és que nosaltres també siguem conscients que en això, com en gairebé tot, Marx tornava a tenir raó.

Diego Vega és Secretari d'Alternativa Ciutadana Progressista i membre de la Coordinadora d'Agrupacions Socialistes autònomes (CASA)