29/05/2013
15:40
Alguns símptomes positius
Francesc Moreno
A poc a poc sembla que els catalans que no són partidaris de la independència s'atreveixen a fer sentir la seva veu, manifestant-ho públicament. En les últimes setmanes s'han publicat dos llibres interessants en aquest sentit. Un, centrat en una anàlisi econòmica-política, porta per títol 'Catalunya independent?' i el seu autor és el periodista Xavier Vidal-Folch. No es pot dir que sigui un llibre antiindependentista, ja que es limita a fer una anàlisi de les causes de la desafecció i dels raonaments econòmics i polítics a favor i contra la secessió. El llibre és crític amb mesures recentralitzadores i recull els arguments d'uns i d’altres. No obstant això, la conclusió que obtindrà de la seva lectura una persona que no sigui un partidari de la independència a qualsevol preu és que els inconvenients, perjudicis i incògnites del procés no compensen els suposats avantatges. El llibre és d'especial interès per desmentir això que una Catalunya independent serà un paradís econòmic en què, recordant Francesc Pujols "els catalans ho tindrem tot pagat".
L'altre llibre porta per títol 'El manicomi català' i el seu autor és Ramon d'Espanya. Es tracta d'un llibre escrit en primera persona i amb humor que retrata la Catalunya de l'última dècada i crítica sense embuts el nacionalisme dominant.
Un altre signe esperançador és que el PSC sembla decantar-se per abandonar l'ambigüitat i trencar el tabú de posicionar-se inequívocament contra la secessió. La campanya del PSC de l'Hospitalet contrària a la independència i les ultimes declaracions de Pere Navarro i, sobretot, la seva posició d'imposar la disciplina de partit a aquells que la trenquin en relació amb el Pacte Nacional per a la Transició Nacional, són signes que, segons sembla, el PSC ha decidit entrar en una fase de confrontar les seves idees amb el nacionalisme secessionista. sense els complexos i les mitges paraules tradicionals.
I, encara que no sigui una novetat, Duran i Lleida no cedeix i segueix aprofitant qualsevol oportunitat per desmarcar-se del sobiranisme des de postures inequívocament nacionalistes.
Dic que són signes positius no només perquè coincideixi amb aquests posicionaments, sinó perquè el monòleg dels últims anys no es correspon amb la pluralitat de Catalunya ni amb el que se sent dir a moltes persones en privat, però que callen en públic. I una societat que té por a expressar els seus pensaments en veu alta no és una societat lliure. Com no ho seria si els que haguessin de callar fossin els que defensen la independència. Ara només falta que els mitjans públics catalans recullin aquestes opinions i que no s'escudin en dir que ningú no vol parlar en contra de la independència per fer programes partidistes i sectaris. I és que, com ja he dit altres vegades, el tema de la independència afecta principalment i prioritàriament els catalans. I som nosaltres els que hem de expressar-nos sense que ens substitueixin la voluntat ni des de la plaça Sant Jaume ni des de la Moncloa. Sense caure en la simplicitat que si no t'agrada TV3 és que t'identifiques amb 13 TV o viceversa.
PD. Al escriure l'article no havia llegit el llibre de Gregorio Morán "La Decadencia de Cataluña" que també recomano als lectors.
PD.