El president Mes ha activat una nova campanya a favor de l'independentisme a compte de la renovació dels pressupostos. Segueix obstinat en la seva fugida cap a endavant sense fixar-se en la realitat. Aplicant la màxima estalinista que si la teoria i la realitat no concorden, pitjor per a la realitat.

Després de marejar la perdiu unes hores, el conseller Mes Colell ens ha retornat a la crua realitat. Les farmàcies cobraran tarda i malament, s'aplicaran noves retallades, no hi ha inversions i les subvencions brillaran per la seva absència deixant al tercer sector enmig de la tempestat, però sense cap tipus d'ajudes. Malgrat aquesta situació, Mes prorroga els pressupostos per agitar sentiments, per justificar les seves polítiques i per buscar un nou enfrontament que li permeti afirmar que només la independència és la solució a la seva desaguisado. De moment, tindrem els pressupostos de 2012 en vigor. Uns pressupostos pactats amb el PP, quan el de retallar era prioritari.

Mentre agitava la seva bandera, el president va dir que a Catalunya no hi ha gana. Gens pitjor que un polític aliè a la realitat. Les beques menjador s'han triplicat, els esplais donen el doble de beques que en 2012, i l'activitat de Caritas està multiplicant-se igual que la de nombroses organitzacions socials. No són les úniques imatges que es poden veure en pobles i ciutats catalanes. N'hi ha prou amb passejar a l'hora del tancament dels supermercats. Persones de totes les edats i condicions socials esperen pacients al fet que els treballadors treguin la mercaderia perible. La que no poden vendre. Aquestes “restes de sèrie” són els que serveixen a moltes famílies per tirar endavant altres dies més. Això sí, a Catalunya no hi ha gana. Governar és conèixer. Mes no coneix, no veu. Només té ulls per al seu viatge a Ítaca, per a cims inservibles, per a consells de transició nacional i per acudir a actes i festejos presidits per l'estelada. No obstant això, hi ha una altra Catalunya. La que no està en l'agenda independentista. La que lluita per viure cada dia encara que tingui al seu govern d'esquena. És la crua realitat, que no coincideix amb la teoria.