Ramón Besa escrivia en El País un fantàstic article a compte del cabreig de Guardiola amb la directiva presidida per Sandro Rosell. En llegir-ho és difícil no trobar similituds entre el Barça i el nacionalisme català. Diuen que el club català és “més que un club” i, sens dubte, ho és perquè el Barça s'ha anat mimetitzant en els últims anys amb el nacionalisme imperant.

Diu Besa que el Barça és un club victimista. També ho és el nacionalisme català. Sempre està a la recerca de l'enemic exterior. Si no ho té, ho busca. El Barça ho ha trobat en el Reial Madrid, el nacionalisme en un vague epítet, Madrid, en el qual es rebusca qualsevol cosa que pugui ser considerada un atemptat contra la identitat catalana. Madrid és un genèric que no s'até a la realitat però justifica gairebé tot. Madrid és un conglomerat en el qual no es diferencia a ningú. Tots tenen en comú que persegueixen el català, que com tothom sap és el centre del món.

El Barça, contínua Besa, no serà víctima del seu adversari, serà víctima de si mateix. I ho argumenta, percep les derrotes abans que les victòries. D'aquesta guisa, també es vesteix aquest nacionalisme que divideix els catalans entre patriotes i botiflers. Aquests traïdors ho són pel simple fet de no pensar com els patriotes. Aquest victimisme derrotista ho tenim ben present en l'11 de setembre. El nacionalisme català celebra una derrota, a sobre en una guerra monàrquica, amb un regust masoquista. Li agrada ser la víctima, li agrada l'enfrontament, però el seu bloc sempre s'esquerda, sempre s'afebleix el bàndol propi de forma cainita. Igual que el Barça. A uns i a un altre no li fan falta enemics. En té prou amb els seus suposats amics que solucionen les seves cuites amb arguments de baixa estofa. Anteposa la seva pròpia destrucció abans que ho destrueixin. Anteposa el suïcidi a l'assassinat.

El Barça sempre juga a la defensiva, mai a l'atac, i es val per construir el seu imaginari de mitges veritats i mitges mentides. El president de la Generalitat i el seu partit, CiU, porten mesos en aquest terreny enfangat de les mitges veritats i mentides. Vol fer una consulta, però no sap amb quina pregunta. Europa ens dóna l'esquena per pressions d'Espanya. Volen la independència, la confederació o es conformarien amb un estat federal i un pacte fiscal per anar fent. Preguntes sempre sense resposta, a mig camí entre la realitat i la ficció. Entre la realitat i la utopia. Entre la realitat i, simplement, la mentida. Potser, perquè com el Barça que ens descriu de forma brillant Ramón Besa, valora més les misèries que les grandeses.

La fotografia del Barça realitzada per Besa no deixa bé parat a un club victimista, rancuniós, cainita, derrotista... Potser en portes de la decadència. Potser igual que el nacionalisme, també en decadència.