El nacionalisme català està adquirint -o mostrant- una obsessiva temptació d'ultrapassar qualsevol límit democràtic, pretén (a través dels palmers mediàtics i d'una intel·lectualitat orgànica ben untada) crear una societat en la qual solament es tolera un pensament únic, el que defensa un únic model administratiu possible -l'estat independent-, una sola cosmovisió legítima -Catalunya és inequívocament una “nació”- i, ara, pretén moralitzar la seva ideologia dotant-la de valors i valedors de la moral cristiana, sembla que tot i tots a Catalunya hem de combregar amb L'Opció política, que tot i tots hem d'estar al servei de la “construcció nacional”.

Aquesta obsessió totalitzadora i totalizant té inquietants similituds al Règim totalitari que sofrim tots els espanyols en el passat, si en aquells infausts temps gran part de la jerarquia catòlica -va haver-hi honroses i valentes excepcions- sustentava moralment a la dictadura, ara ens trobem amb l'estranya coincidència que els plantejaments del poder nacionalista són els mateixos que defensa des de la jerarquia de l'Església catalana, passant pels símbols del catolicisme catòlic català, fins a monges de base convenientment projectades política i mediàticament pels ressorts i les xarxes del establishment nacionalista.

Si d'una banda assistim a l'espectacle de veure com es concedeix la Medalla d'Honor de la Generalitat -la màxima distinció honorífica que concedeix aquesta institució- a l'arquebisbe de Barcelona per la seva dedicació en l'acte de consagració de la Basílica de la Sagrada Família i pel seu “lideratge” de la “Església Catalana” en la lluita contra la pobresa, per un altre -potser tornant el favor a la Generalitat- l'arquebisbe insta des del Palau de la Generalitat i davant d'Artur Mas a mantenir “les essències com a nació”…això sí alertant evitar el “pensament únic”, aquest acte de cinisme, defensar el pensament únic oficial prevenint de les tendències a un possible “pensament únic” solament pot respondre a l'estratègia empresa pel nacionalisme: controlar que els missatges d'aquelles institucions amb cert pes moral en la societat catalana estiguin sincronitzats amb el discurs oficial…

El monestir de Montserrat és un símbol del catalanisme, un referent cultural i polític del que un dia va ser una moral de resistència, no obstant això, avui dia s'ha convertit en un peça més de la maquinària engegada darrere de la “construcció nacional”, el seu Abat abraça sense rubor l'existència i defensa a ultrança d'una visió unívoca del sentir identitari dels catalans, però no solament construeix un discurs igualment coincident amb l'oficial, si no que, a més, ho relaciona amb “la necessària regeneració democràtica de la societat catalana”, i aquí es poden veure l'objectiu principal del control totalitari de la moral pública: pretendre relacionar axiomàticament una opció política-ideològica -el nacionalisme excloent- amb la moral democràtica…amb això s'elimina qualsevol possible legitimitat (democràtica) de tots aquells que defensem una Catalunya plural i lliure…aquesta relació entre moral democràtica i soberanisme és la nova volta de rosca amb la qual excloure de la sorra sociopolítica catalana qualsevol besllum de dissidència…

Finalment, comentar que el moviment 15-M, un moviment tan espontani com a aliè al control de les xarxes del Règim, va deslligar el pànic entre les elits del poder català, el no veure banderes independentistes, el no incloure gens relacionat amb els objectius nacionalistes entre les propostes ideades en aquells dies a la Plaça de Catalunya de Barcelona, va engegar la maquinària per acaparar i vehicular aquest descontentament popular i aquesta desafecció política generalitzada cap als seus interessos, però com acaparar aquest corrent de desafecció política?, doncs a través de la monja mediàtica, Teresa Forcades i l'economista antisistema Arcadi Oliveres, el proposat estel del qual per “regenerar” la política pansa per la independència…que fer una societat més justa pansa per trencar Espanya i empènyer als catalans cap a la fractura social i política…sorprèn que algú que ha dedicat la seva vida a una religió ecumènica, que predica l'amor universal, que lluita contra la pobresa i les injustícies allí on es donin sense tenir en compte països, ètnies, o, fins i tot credos, defensi que solament els catalans poden “salvar-se”…la resta no importa, és la alteritat…