Em referia en l'anterior article als documents “Un nou pacte territorial, l'Espanya de tots” i “Cap a una estructura federal de l'Estat”, als quals ni tan sols citava per la literalitat dels seus títols, tan pomposos com il·lusoris i tan aliens a la realitat i a la necessitat com, per sort, impossibles de portar a la pràctica ara ni en un període mínimament proper. Per començar, ni pacte territorial perquè no hi ha ningú disposat a subscriure-ho, ni l'Espanya de tots perquè la dreta només desitja l'Espanya que sempre ha considerat seva mentre que els nacionalistes no desitgen cap Espanya, de manera que no és possible una altra estructura federal que la de l'actual estat de les autonomies que per descomptat hem de millorar, ampliant-la en alguns aspectes i corregint els nombrosos problemes en els quals el sistema ha degenerat.

L'aprovació dels citats documents pel Consell Territorial del PSOE el passat 6 de juliol em planteja seriosos dubtes sobre acords que en la pràctica suposen un brindis al sol perquè els interlocutors necessaris no estan disposats a admetre'ls, així que l'única cosa que aconseguim és incrementar l'arsenal dels seus arguments perquè tant el PP com CiU i altres adversaris ens segueixin combatent i desqualificant. A més, tractant-se de matèries realment molt importants, no sé a sant de què hem de discutir-les no solament entre nosaltres sinó condicionats a un partit com el PSC que presumeix de la seva escissió i ens recorda permanentment la seva independència fins i tot exhibint grans diferències en el seu model d'estat.

En un altre ordre de coses, entenc com a mínim dubtós que assumptes de tan extraordinari relleu no corresponguin a les decisions pròpies d'un Congrés o, si més no, del Comitè Federal, màxim òrgan entre congressos, en lloc de ser aprovats pel Consell Territorial, òrgan sens dubte estatutari però les funcions del qual creo són una prova més de la verticalitat amb què operen els dirigents i òrgans executius de tots els nivells territorials del PSOE, un mètode d'aprovació poc adequat, per a un text que pot condicionar i hipotecar les nostres polítiques durant molts anys, la qual cosa suposa un veritable llast d'origen afegit als dels seus propis continguts.

A continuació, entrarem a analitzar alguns precedents que expliquen la duresa dels meus arguments i, sobretot, ens permeten predir el que podem esperar per la naturalesa dels acords i per l'escassa fiabilitat d'un PSC que en qüestió d'hores ja s'ha posat a llançar les campanes al vol per vendre la moto als seus companys sobiranistes (Lucena diu que la reforma federal del PSOE donaria a Catalunya "gairebé tant autogovern com la independència").

El precedent immediatament anterior a aquests documents procedeix també del Consell Territorial que, el 30 d'agost de 2003 (una altra febre estiuenca?), aprovava en Santillana del Mar el text “L'Espanya Plural: L'Espanya Constitucional, L'Espanya Unida” que en la seva introducció citava “L'Espanya Plural és l'Espanya Unida” per finalitzar desenvolupant el punt 7 titulat “Sentiment constitucional: per la lleialtat i el patriotisme de les llibertats i de la ciutadania”, començament i final de tan escasísima fiabilitat com la de la resta dels seus continguts.

Aquells bons propòsits i aquelles concessions als nacionalistes titulars i als sobrevinguts que es proclamaven i segueixen proclamant com nostres, van servir per a alguna cosa?... Van servir per radicalitzar als nacionalistes que, mentre exigien i s'aprofitaven de l'Espanya plural per atacar precisament la seva unitat, negaven rotundament la pluralitat als seus respectius territoris a la majoria dels seus conciutadans no nacionalistes i, per si no fos poc, encoratjaven i difonien els seus pitjors sentiments contra la Constitució, practicaven permanentment i impunement la deslleialtat i calcigaven el patriotisme de les llibertats i de la ciutadania perquè no admeten més pàtria que la de les seves innobles interessos de casta, perquè no protegeixen altres llibertats que les pròpies i perquè no volen ciutadans iguals, sinó súbdits.

De res van servir aquelles concessions fetes en Santillana al PSC que llavors encapçalava el mateix Pasqual Maragall que aviat va trair els acords amb el lamentable procés de l'innecessari i anticonstitucional nou Estatut o amb la signatura de l'anomenat “Pacte per a un govern catalanista i progressista”, un desgavell de govern manejat per la llavors minoritària Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), aquests companys de Maragall als quals descaradament va acabar recolzant fins que va abandonar definitivament les files del PSC.

Pràcticament el mateix es pot dir de l'acord subscrit pel PSC del renegat “capità” José Montilla, l'anomenat 'Govern d'Entesa' ('Govern d'Enteniment' o 'Govern de Pacte'), després de les eleccions catalanes de 2006 que donés lloc a un nou govern en el qual no solament no van predominar les polítiques de la majoria socialista sinó una altra vegada les dels sobiranistes d'ERC, un veritable despropòsit sobre el qual es va cimentar la gairebé majoria de CiU en 2010 i es va disparar l'enfonsament electoral del PSC que, de moment, ha tocat fons amb els actuals vint diputats autonòmics obtinguts en 2012.

Total que després d'aquestes experiències demostratives que les contínues concessions al PSC i als partits nacionalistes pròpiament dits no solament són temps perdut perquè puguem integrar-los de debò i lleialment a un projecte comú amb els altres espanyols sinó que, per contra, sempre s'han aprofitat de la bona fe -per no dir la irresponsabilitat- dels socialistes i perquè insisteixin en les seves interminables reclamacions de poder, amb la provada intenció de seguir esprement fins a destruir a l'estat.

Per cert que aquests dies ja podem llegir en els mitjans el rebuig del PP, de CiU i d'ERC als acords, gairebé llegir-los mentre que el PSC presumeix del que hauria d'avergonyir-se (“Navarro: Quan ho consideri oportú el PSC votarà contra el PSOE, “ja ho vam fer una vegada"”) sense que cap dirigent federal els cridi a l'ordre o, la qual cosa encara és pitjor, que ja comencen a trair els acords als quals han arribat no amb els seus germans socialistes sinó “amb els cosins del PSOE (“Navarro admet que "pot haver-hi diferències d'interpretació" entre PSC i PSOE sobre la Declaració de Granada“) perquè el paper de “primos” és el que ens tenen reservat des de fa temps i, desgraciadament, els temps de Rubalcaba s'assemblen cada vegada més als temps de Zapatero.

Després de tot l'anterior, unes preguntes als confiats i benpensants companys i dirigents als quals he dirigit aquests escrits perquè em diguin si creuen que, d'ara endavant, els nacionalistes s'uniran a nosaltres amb entusiasme per defensar davant el PP aquesta proposta federal i, mentre, si CiU, ERC, Iniciativa i el mateix PSC mostraran unes mínimes lleialtats. Per exemple:

La lleialtat de començar a cridar a Espanya pel seu nom en vegada utilitzar l'eufemisme “estat” (“plou en la resta de l'estat” i altres degeneracions del llenguatge), també ens falta saber si deixaran de maltractar a la llengua castellana gairebé tant com el franquisme feia contra el català, si acabaran amb les guerres de banderes tractant a la de tots els espanyols amb el mateix respecte que exigeixen per a la bandera catalana, o si els responsables institucionals del nacionalisme acabaran amb els seus incompliment de lleis i sentències dels tribunals deixant d'actuar com més que presumptes delinqüents.

Lamentablement, no ens van a oferir ni aquests ni molts altres exemples de lleialtats que trobem a faltar sinó que persistiran en el seu desafiament a l'estat i a la democràcia, organitzant provocadors fastos i grans demostracions d'estètica tan semblant a les del nacionalsocialisme i a les del franquisme, o creant registres nominals d'adhesió, des d'on no hi ha massa camí fins a marcar el seu estel independentista en els habitatges dels "desafectos" al règim perquè si fins fa poc hi havia un nacionalisme que matava, a Catalunya encara patim un nacionalisme que no deixa viure plenament una ciutadania digna de tal nom i mentre això succeeixi ningú podrà dir que rebutgem gratuïtament acords i concessions en la via d'un estat federal perquè sabem que solament va a servir perquè ens desqualifiquin i ataquin els nacionalistes del PP i els de el règim catalanista, inclosos alguns del PSC.