Entenc que qualsevol que es decideixi a iniciar aquesta breu lectura ha de resultar-li xocant el títol d'aquests paràgrafs encara que espero que al llarg del relat trobeu el sentit a la meva decisió.

Porto gairebé mig segle vivint en aquest país (Catalunya) i encara segueixo tenint dubtes de com m'haig d'autodenominar en el cas que m'ho preguntin. Sóc un xarnego o no? Jo pensava que aquest qualificatiu estava reservat pels autòctons quan es referien al nascut al Principat però de pares forans. Després em vaig assabentar no fa molt temps que aquest qualificatiu s'estenia a qualsevol mix genètic sempre que no poguessis demostrar que almenys la teva primera generació d'ascendents hagi nascut aquí. Per descomptat “polaco” no sóc, doncs la meva família procedeix del centre-sud d'Espanya però... tot arribarà. De totes maneres Què importa! L'important i això és el que hem de tenir clar, els que estem en aquesta situació, és que ens distingeix el fet diferencial. Ja ho deia allà pels setanta el que en un futur arribaria a ser l'Honorable President Jordi Pujol, identificant a la Marca Hispànica (Catalunya) com la frontera sud de l'Imperi Carolíngio enfront de la qual, els visigots, o sigui la resta d'Hispania, no fèiem més que crear-los problemes. El que no s'explica de tan ingènua narració històrica és que ja feia gairebé un segle que ja estaven els musulmans funcionant per tota la península, aquí també, al seu lliure albir.

D'antuvi, després de l'escrit, nosaltres (els visigots) hauríem d'estar agraïts doncs això ens permet certa capacitat d'adaptació. Fixar-vos que en l'Edat Mitjana la noblesa castellana diferenciava entre la seva classe privilegiada als castellans vells i nous sobre la base de la puresa de sang. Evidentment, això no resultaria factible aquí, doncs solament fa falta mirar el nostre entorn més natural per percebre certs trets nord-africans en tots els status socials es tingui el cognom que es tingui. I no diguem del factor Rh, -aquí sí que ens perdem-. Llavors Que ens queda? Doncs... el cognom, la cultura, les arrels, la història, etc. En fi, tot el que signifiqui un fet diferencial que sigui bé per a la causa.

Els grans voceros de la premsa de gran tiratge que ja comença a semblar-se a la del Moviment, i encara més, alguns politòlegs tertulianos radiofònics, han arribat a la conclusió que aquesta crisi, aquesta llarga crisi que ens afecta, ha portat com a conseqüència el revival de l'esperit independentista a Catalunya. Per descomptat cal donar-los part de raó; no obstant això, erren en la justificació d'aquesta vorágine separatista.

Aquesta crisi ha estat desitjada com coartada per part d'una classe dirigent acomodada tant política (partits indepedentistas), econòmica (selecte club social de l'Ómnium Cultural), o cultural (Institut d’Estudis Catalans). Per a ells, ha significat la tapadora perfecta a través de la qual podran arribar a aconseguir els seus objectius que no són sinó el manteniment en el poder dels dos o tres centenars de famílies que porten segles dominant Catalunya. En definitiva, quant pitjor és la situació econòmica i política, més afavoreix als seus interessos secessionistes.
Estarem d'acord en què l'abans esmentat semblaria pur masoquisme si es tractés de ciutadans de la classe treballadora cabrejats fins a l'extenuació per la mala política exercitada pels seus representants que no ha fet més que perjudicar-los en els últims temps. Sens dubte hi haurà molts d'aquests que estan per la labor de l'independentisme; no obstant això, no ens enganyem, els qui dirigeixen aquesta moguda pertanyen a una altra casta més aviat acomodada, influent intel·lectualment i amb bons recursos econòmics (empresariado catalanista) -acordáos de l'Ómnium Cultural-, recolzada momentàniament d'una banda de la ciutadania catalana que, de moment, ja s'està animant a tirar la pedra amagant la mà; són aquests que de moment tenen dubtes però que si algú no ho remeia finalment sortiran com a xampinyons a l'hora de recollir el seu fruit sembrat.

I per l'altre costat què tenim? Doncs tenim, anava a dir el que ens mereixem, un Govern Central inoperant que segueix la tàctica de no donar importància a aquesta moguda pensant en el fons allò de “A veure si s'avorreixen!”. Un govern que segueix sense assabentar-se que va la pel·lícula, immers a negar els nombrosos casos de corrupció justificant-se en el mal aliè que són els casos de corrupció en l'oposició, - i tu més-.

Ja em diran si no és paranoico, i aquí ens incloem tots, que som de les poques cultures, per no dir l'única, que sempre ens alegrem del mal aliè. Aquesta forma de ser la practiquem en la vida quotidiana, en el treball i com no, en la política, tot un sindrome. Si tenim un problema intern, l'única cosa que se'ns ocorre és pensar com li hauria d'anar pitjor al nostre rival. Que tenim mals resultats en unes eleccions, la primera reacció és culpar al que ens ha deixat de votar perquè no sap el que fa. Si, si, no riguin, això pansa. No m'importa que el Barça guanyi o perdi la Champions; això sí, sempre que el Madrid la perdi.

Mentrestant, els altres catalans, aquells dels quals parlava Candel o dels quals denominava Tarradellas com Ciutadans de Catalunya! seguim espantats i veient-les venir, indefensos davant els nostres propis representants que creuen que saben i en el fons no saben el que ens tenen preparat.

Falten menys de dos mesos per a la propera Diada. Tots a l'espera d'aquesta cadena humana que pretén connectar diferents municipis de Catalunya. Per descomptat no els falta imaginació als de l'ANC encara que ja són una mica repetitius. En els anys setanta van muntar la Marxa (columnes) per la Llibertat. Aquestes caminades de ciutadans amb banderes a l'aire que passaven de poble en poble fins a confluir totes en Sant Boi el dia de la Diada al crit de la seva famosa frase Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!, o vitoreando amb entusiasme allò de la Llibertat d’Expressió! Afortunadament aquest segon eslògan no crec que ja ho utilitzin doncs pràcticament la majoria de mitjans de comunicació a Catalunya ja els donen suport i és que la pela és la pela!

Ara és l'oposició els que ens queixem que ens manipulen, estem deprimits, no ens treuen en la Tele, menyspreen els himnes nacionals com l'ocorregut en els mundials de Natació, fins i tot algun diputat comenta que ja és increpat per incontrolats separatistes convidant-li a marxar-se del seu propi país per no compartir el seu dret a decidir (que en realitat és negar als altres, a la majoria d'espanyols, el dret a decidir), el seu dret a la independència. Aviat, si no despertem, se li titllarà d'antipatriota arribant a una situació similar a aquells polítics que en l'any 1933 no combregaven en Nürenberg amb aquell fervor patriòtic.

Desperteu companys, aquesta nova Llei de Referendum que negocien el Govern de la Generalitat i l'oposició en el Parlament, és un engany. El que es busca no és aconseguir més participació ciutadana que per si ja seria lloable, sinó perquè la fi d'aquesta Llei està contaminada.

Sabem el que volen. El fet d'aconseguir el seu Referendum ja és una victòria irrenunciable para els interessis independentistes. El que importa és aconseguir-ho, després ja hi haurà temps de pujar el percentatge fins a aconseguir el 50,01% dels vots. No hi ha pressa, si han esperat tant poden esperar una mica més. L'única cosa que demano, companys, almenys els que ens dediquem a això de la política, que no siguem tan ingenus i que exigim als dos partits majoritaris, PP i PSOE, una resposta política immediata a la desestabilització que un grapat de patriotes està provocant impunement en la societat civil catalana.