Mai no he tingut dubtes, malgrat que de vegades el soroll ambiental pot fer perdre la perspectiva, que la conversió independentista de Mas va néixer com una estratègia per mantenir el poder en temps de crisi a força d'encobrir la gestió del govern amb el debat sobiranista. Quan no som capaços de resoldre els problemás res millor que tenir un culpable a mà i una bona cortina de fum. El fracàs electoral va ferir de mort aquesta estratègia, perquè ha complicat, i molt, utilitzar l'amenaça secessionista no com una fi sinó com un arma de negociació que permeti al govern de la Generalitat obtenir uns rèdits polítics, bàsicament en matèria de finançament, que li permetin afrontar amb garantias els proximos processos electorals.

En les actuals circumstàncies si es va al xoc de trens el resultat serà o que ens quedem amb una autonomia intervinguda o amb que ERC es converteixi en el primer partit de Catalunya. Cap de les dues hipòtesis va ser la causa de l'aposta sobiranista de Mas. Però qualsevol pas enrere tambien condemna a Mas.

Què fer? No sé el que pensen els assessors de Mas però m'ho imagino: "President, hem de guanyar temps, esperar al fet que la crisi remeti i poder vendre acords importants amb el govern central arrencats gràcies a la fermesa del President. Per a això hem d'arribar a la vora de l'abisme sense caure en ell, ni fer marxa enrere".

Per això CiU no té pressa a convocar un referèndum que no se celebrarà. Sap que l'endemà caldrà convocar eleccions tret que canviï de soci en una jugada desesperada. Per això Junqueras urgeix la convocatòria: "Quan més aviat possible es produeixi el fracàs, abans tindrem eleccions i abans les guanyaré"... pensa amb encert Junqueras.

Mentrestant Junqueras usa el seu poder i imposa a Terribas en "El Matí de Catalunya Ràdio". Mes cedeix per guanyar temps encara que, com li va passar a Montilla, només faci que afeblir-se amb aquesta decisió. Fins quan serà possible harmonitzar els interessos de CDC i d'ERC? De moment ERC no vol aparèixer com a culpable de la ruptura i estreny però no ofega, mentre va guanyant batalles parcials.

El moll de la qüestió és, sens dubte, la data de les properes eleccions autonòmiques. I aquesta data està vinculada a la data de la consulta. ERC la vol en 2014. CiU preferiria a la fi de 2015. Qui cedirà? A dia d'avui és difícil dir-ho, però jo aposto al fet que s'imposarà la postura de CiU. Encara que el que no sé vaticinar és si ERC s'ho empassarà o CIU haurà de buscar nou soci per acabar la legislatura. No trigarem massa a saber-ho. De moment CiU no va demanar ahir la dimissió de Rajoy i aposta per l'estabilitat. Un signe del futur?