CiU i la resta de les formacions nacionalistes portaven temps preparant el terreny al·ludint insistenment a l'espoli fiscal (“Espanya ens roba”, en la versió catalana de el “Roma lladre” de la Lliga Nord d'Umberto Bossi), però fins a l'arribada de la crisi el discurs no havia calat profund. Ara, amb un Estat tenallat per la caiguda lliure dels ingressos tributaris de resultes de la creixent crisi econòmica, els nacionalistes presenten les retallades que s'han vist obligats a aplicar en matèries tan sensibles com la sanitat, l'educació i els serveis socials com el corol·lari necessari de la iniquitat de l'Estat espanyol. Ara, per fi, tothom veu el que aquests avantatjats mags de la política portaven anys advertint.

Poc importa que la crisi hagi obligat al conjunt de les autonomies, així com a l'Estat central, a aplicar també retallades a l'Estat de benestar. Poc importa el fet que els impostos els paguin els ciutadans i no els territoris i que, en conseqüència, a les regions on es concentren els majors nivells de renda l'Estat recapti més impostos amb vista a afavorir la igualtat entre ciutadans i la cohesió social. Poc importa que això ocorri en tots els estats autènticament democràtics del món: les regions més pobres reben més finançament per càpita que les regions més riques. Poc importa el fet que el principal mercat de les empreses catalanes segueixi sent amb molt la resta d'Espanya i que els principals socis comercials de Catalunya siguin altres comunitats com Aragó, la Comunitat de Madrid o la Comunitat Valenciana.

Els nacionalistes segueixen plantejant la qüestió catalana com si el fet d'haver format part d'Espanya fins ara no hagués afavorit el creixement industrial i comercial de Catalunya, i sobretot com si la independència no fora a tenir conseqüències devastadores sobre el PIB català a mitjà termini. Però, clar, com diu Mas hi ha moments històrics en els quals “cal jugar-la-hi”. Doncs bé: Què se la hi jugui ell!, però que no pretengui embarcar-nos a tots els catalans en la seva irresponsable fugida cap endavant.

El de l'espoli fiscal és una boutade colossal que el nacionalisme català portava anys conreant, encara que amb escàs èxit fins a l'esclat de la crisi. Llavors, quan la caiguda dels ingressos públics a Espanya es va precipitar, passant d'un 41,1% del PIB en 2007 a un 35,1% en 2011 -la caiguda més severa de tots els països de la Unió Europea, segons dades d'Eurostat, l'Oficina d'Estadística de la Comissió Europea-, i només llavors el mite de l'espoli fiscal va trobar acomodament en l'imaginari col·lectiu dels catalans. Ni que dir que aquesta caiguda ha tingut, té i sens dubte seguirà tenint efectes perversos sobre el nostre Estat de benestar i per tant sobre les condicions de vida del comú dels espanyols, i no només dels catalans.

No obstant, això no se soluciona enunciant mites com el de l'espoli fiscal, sinó proposant solucions plausibles, acostant l'espatlla i prestant-se a negociar al seu degut temps un nou model de finançament amb l'administració central i amb la resta de les comunitats autònomes de règim comú. Ara bé, per rebutjar el mite de l'espoli fiscal n'hi ha prou amb comprovar que, d'una banda, la contribució de Catalunya a l'Estat està en la línia de les altres dues comunitats autònomes amb més renda, la Comunitat de Madrid i Balears; i, per un altre, que el dèficit fiscal de totes elles concorda amb el qual tenen, per exemple, els länder més rics d'Alemanya, com Baviera o Baden Wurtemberg, o fins i tot els estats rics d'un dels països menys redistributius del món com els Estats Units, cas de Califòrnia, Nova York o Nova Jersey.

Doncs bé, Espanya no és ni amb molt un dels estats més redistributius, però en tot cas la Constitució de 1978 consigna la igualtat entre ciutadans com un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic, la qual cosa, juntament amb el principi de solidaritat territorial consagrat en l'article 2 de la nostra carta magna, justifica la redistribució de la renda entre les regions riques i les pobres. I a Espanya la diferència entre unes i unes altres és notable, doncs la convergència entre comunitats segueix sent una de les nostres assignatures pendents, per aquest motiu les transferències de renda siguin ingents. No hi ha dubte que l'actual model -reformat, dit sigui de pas, en 2009 sota la influència de la reforma de l'Estatut català i celebrat llavors pel conjunt de les forces polítiques que van impulsar la reforma estatutària- és revisable i perfectible, però de cap manera això justifica el mite de l'espoli. No en va es tracta d'una explicació per altra simplificadora i vaga, però que tanca un rerefons pervers: pretén convèncer-nos que els catalans no estem compromesos ni emocional, ni moral ni històricament amb col·laborar en la cohesió territorial d'Espanya; és a dir, que si fins ara ho hem fet ha estat en el millor dels casos a conseqüència d'una casualitat històrica i en el pitjor a causa de la submissió del poble català a l'Estat espanyol. I així, mitjançant tamaña mistificació de la realitat, el nacionalisme català aconsegueix per la via dels diners el que mai havia aconseguit ni aconseguirà mai per la via del sentiment: una ruptura originària entre Catalunya i la resta d'Espanya.