Finalment, el director general de l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB), Josep M. Piqué, ha donat explicacions, en àmplies reunions internes, però reservades, sobre el camí que ell i Boi Ruiz volen seguir per assolir la pèrdua del caràcter públic de l’HCB. Foren trobades formals amb personal d’aquell centre.

Assistents concrets me’n han informat i facilitat informació escrita fidedigna. Tot referma la voluntat política concertada entre Piqué i la conselleria de Salut perquè l’històric HCB perdi la seva naturalesa pública a base de, en una primera i ensucrada etapa, transferir la seva gestió a un grup de metges, molt afí a CDC. Lleument emmascarat, és el camí vers la seva privatització, volguda per la Generalitat i que cal situar en el marc de la destrucció de la sanitat pública duta a terme per la via de fet, sense coneixement del Parlament, i a marxes forçades.

Revelació d’eldebat.cat
Eldebat.cat ha aconseguit i ara fa públic el ‘power point’ d’aquelles presentacions, així com detallades explicacions. Les quinze diapositives que s’adjunten deixen bocabadat. En aquesta mateixa informació es comentaran els seus aspectes més cridaners. N’ hi ha molts. Si aquest país no està empresonat o castrat, hi haurà tema per dies. Però no pas a TV3.

Ningú no entendria que els metges partidaris de la sanitat pública -tan maltractats per l’actual Generalitat- no reaccionessin, ni que tampoc no ho fessin altres sectors, malgrat el llarg braç subvencionador de la Generalitat, en particular respecte a UGT i CC.OO i entitats que diuen ser defensores o protectores dels drets sanitaris fins ara vigents.

Infantilisme, desvergonyiment i complicitats
Formalment, els criteris de Piqué van des del mer infantilisme fins a la cabòria absurda, amanits per una constant i palesa marginació del dret positiu i d’evidències econòmiques elementals. Queda clar que uns mers gestors d’un bé públic, com és Piqué, s’han acabat creient que se’n poden apropiar, mentre la destructora i inútil conselleria de Salut ho beneeix. Aquesta última no ha sabut ni volgut gestionar res. Ara, privatitzant cínicament l’HCB, només vol tenir un problema menys, malgrat que els usuaris de la sanitat pública en tindran un altre més, molt gran.

Tot sorprèn pel seu desvergonyiment i pel seu primitivisme. Mirant-ho tot de manera superficial, es podria recordar una frase de Jean de La Fontaine: “La muntanya ha parit un ratolí”. Però el seu contingut és esgarrifós. Amanint-ho amb frases fetes i de falsa modernitat, l’HCB passa a ser una altra gran fita la destrucció de la sanitat pública catalana. Si això passa com si res, no vindrà d’un pam cap altra barbaritat. Estem en la continuïtat de Genguis Khan.

Regressió monumental
Per descomptat, el pla de Piqué seria una regressió monumental en relació al poc que queda del que ha estat a Catalunya un tímid Estat del Benestar. Incomprensiblement, en el si de l’HCB ja hi ha la molt cara i, per tant, excloent, Barnaclínic, de preus astronòmics. Són tan alts com astronòmics els de les factures dels metges de la sanitat encara pública que hi efectuen actes mèdics. Piqué i el seu grup vol convertir tot l’HCB en una gran Barnaclínic.

En l’ordre polític immediat, tot plegat representa un element clarificador respecte a on pot arribar l’aventurisme i el cinisme d’ERC. En efecte, el que s’exposa, per primera vegada, és el que ERC està considerant aprovar, mitjançant la futura llei d’acompanyament del pressupost, quan, ai las, el govern de la Generalitat decideixi enviar-ne una al Parlament. Com és sabut, les lleis d’acompanyament no permeten dur a terme cap debat parlamentari.

Per què no suprimir el Parlament?
En aquest sentit, cal recalcar, com a dada valorativa de la no nostra pèssima qualitat democràtica, que els parlamentaris de l’ oposició -i segur que alguns de CDC i d’ ERC- tenen interès a llegir aquesta informació.

S’assabentaran del que no saben, perquè el govern no els n’ha informat. Malgrat això, veuran com el ‘power point’ de Josep M. Piqué (així com les explicacions verbals que el van acompanyar) ho donen per cosa feta. Posats a fer i a estalviar, es podria suprimir el Parlament, avui composat per persones a qui l’executiu margina en tot el que és decisiu, com l’actual arrasament deliberat del sistema sanitari públic.

En aquest sentit, l’exposició de l’exposició de Piqué hauria d’ implicar una reacció de l’oposició en el Parlament i una caiguda de la cínica màscara d’ERC. Serà així?

Contingut de la conferència de Piquè
Seguint l’ordre en que s’han adjuntat, veiem en les diapositives de Piqué una primera i inefable frase: volem “blindar la nostra estructura per continuar sent el que som”. Ai caram, qui són uns metges per “blindar” un organisme de dret públic? Totes les organitzacions sanitàries necessiten reformes continuades. Aquí Mas, Boi Ruiz i Mas-Colell mai no ho han ni plantejat. Volien suprimir-la i ho estan assolint

L’ expressió de Piqué al·lusiva a “ser el que som” també és per llogar-hi cadires. S’inventen un HCB superlatiu en tot i després donen per entès que l’HCB és el millor hospital de Barcelona, quan hi ha un consens general -i una realitat fàctica- que el millor és el Vall d’Hebron, malgrat ser maltractat i més retallat que cap altre de Barcelona per l’actual Generalitat.

Ara bé, fa sis anys, quan Jordi Pujol va haver de ser operat de pròstata, va triar el Vall d’Hebron (VH). Quan fa menys, en ocasió d’una lipotímia, que es va sospitar que podia ser una angina de pit, Artur Mas també va preferir ser atès al Vall d’Hebron.

Vall d’Hebron, deixat de banda
Sempre seguint el ‘power point’ de Piqué, cal replicar-hi afirmant que és impropi donar a entendre que en “alta complexitat” l’HCB és capdavanter. Precisament en aquest camp la superioritat del VH és reconeguda.

Una altra característica dels gestors actuals de l’HCB és el còmic abús d’expressions en anglès. Escriure “Opportunity: just ahead” resulta irònic. Certament, l’oportunitat que tenen alguns metges de l’HCB de quedar-se amb un bé públic sense un concurs públic és una gran “opportunity”, en el cas que això, tan contrari al dret, pogués esdevenir possible.

Parlar, com fa Piqué, de “recerca d’aportacions privades per a la capitalització” és aclaridor. Però si això no és privatitzar, què ho és?

Igual interès té la seva proposta de Patronat. És genial. Fins ara les fundacions públiques tenien representants d’ens públics, i les privades, de qui hi aportava el capital. Ara els patrons privats (i interessats) passarien a gestionar un bé públic mai privatitzat per un concurs públic (mot que ni apareix en l’exposició) ni un pagament adient.

Oblits monumentals
La diapositiva de títol “Resum dels àmbits crítics per sanejar la situació econòmica de partida” i la de “Bases desplegar el model econòmic de futur i partir d’una situació sanejada” superen la imaginació més fèrtil. Totes són ara revelades per eldebat.cat.

En síntesi, el deute històric (121 milions d’euros) es deixa de banda. O sigui: que la Generalitat pagui el que deu i després regali el que quedi. També és refereix al saldo negatiu amb creditors (149 milions d’euros). Un cop més, cap problema: que la Generalitat (és a dir, tots nosaltres) pagui, i ànims. Igualment singular és la sol·licitud de reconeixement de l’actiu de l’edifici i terrenys que són propietat de la Universitat de Barcelona. Vaja, com si això fos un punt de detall. També es reclama la “resolució del deute històric amb la Seguretat Social per quotes patronals no liquidades entre el 1981 i el 1994 (141 milions d’ euros)”.

Regalar un hospital públic
Després hi apareix un clam al cel retòric en l’epígraf “els nostres compromisos pel canvi”. És inefable. Tots aquests punts són de fàcil comprensió. En síntesi, es ve a dir: regaleu-nos un hospital públic que genera dèficit, però no patiu. Com que no podreu assumir que el tanquem, nosaltres donarem la cara, potenciant la privada i la mera privatització, amb l’aparició de nous patrons. Tots tranquils, menys els usuaris que patiran llistes d’espera quilomètriques.

Posem-hi un exemple palès. Resulta que, des del 1998, l’ajuntament de Barcelona no aporta, com abans, la seva participació pressupostària del 14 per cent. Cap problema. Es computa en el pressupost com un mer deute pendent i tot quadra. Senzillament s’allarga el termini de pagament als proveïdors. Quan arribi a ser d’un segle, què passarà?

El paper de CatSalut
Què dir del proveïment de serveis sanitaris públics, els que paga CatSalut? Res. Com que el preu dels serveis és secret i el contracte, variable segons el centre, ves a saber què hi ha i que hi podria haver. Retornen a la pràctica premoderna i predemocràtica dels acords secrets.

Tampoc no té perdó l’epígraf, revelat ara per eldebat.cat, “volem un model de governança que ens asseguri”. Afirma textualment: “Que les decisions en governança i la direcció del centre no estaran subjectes de forma arbitrària als canvis o interessos polítics. Que no estarem subjectes a decrets llei o a acords de govern d’obligat compliment pel sector públic i que poguessin interferir en aquelles decisions que ens han permès ser allò que som i que volem continuar sent”. S’entén tot. L’HCB queda situat al marge i per sobre de la llei. El document mereix ser llegit per ser cregut.

Sous milionaris
Com a cirereta significativa, també s’afirma “que en cap circumstància estarem en risc de que la gestió de l’ Hospital pogués ser atorgada a entitats amb ànim de lucre”. Per favor, no caldria mai. Com ja vaig informar en un altre article, ara hi ha una dotzena d’alts càrrecs de l’HCB que cobren més de cent mil euros a l’any, possiblement força més. Per tant, no cal repartir beneficis, n’hi ha prou d’augmentar els sous, la despesa i les filigranes internes, com dos convenis col·lectius diferents i relacions complexes amb Barnaclínic. La vaca es pot munyir de moltes maneres.

El que no es veu és com un centre amb un deute monumental -si se’l qualifica d’històric no deixa de ser deute-, amb una manca de finançament maquillada i amb documents que no tenen res de seriós pot passar a ser una meravella.

Falten quinze milions
Finalment, un detall. Com en el conte de la lletera, no sembla que els que voldrien quedar-se amb l’HCB arribin ni a poder constituir un fons de garantia de la gestió d’entre deu i quinze milions. Em diuen que han parlat amb un industrial químic, Pere Mir Puig, pare de la Fundació Cellex, i que no sembla gens entusiasmat.

En tot cas, el tema no ha fet més que començar. En parlaran aquells que han d’aprovar “decrets llei i acords” i tenen per fenia assumir “canvis o interessos polítics”? El ridículament estatista Artur Mas hauria esdevingut anarquista respecte als seus amics de l’HCB? No serà que, en realitat, no és res i que, a més, quan tingué un ensurt mèdic se’n va anar a l’Hospital Vall d’Hebron?

Presentacio de Josep M. Piqué (pdf)