La lectura de la premsa d'aquests dies revela un clar protagonisme dels jutges i, el que és pitjor, una evident discrepància de criteris a l'hora d'abordar les investigacions i tractar als imputats.

Com a jurista sempre m'ha semblat especialment repugnant el delicte d'un jutge que empresona o excarcera per diners, animadversió, amiguisme o protagonisme, o el d'un advocat que "ven" al seu client. I, sense arribar a extrems delictius, em semblen greus les diferències de criteri entre uns jutges i altres. Pot haver-les de bona fe, però els òrgans de govern dels jutges haurien d'actuar homogeneïtzant criteris. Ja sé que sempre hi caben recursos. Però aquests moltes vegades es resolen quan el dany és irreversible.

Avui llegeixo que la magistrada Maria Eugènia Alegret que investiga la relació entre Xavier Crespo i la màfia russa ha rebutjat que s'investigui si el diputat de CiU i exalcalde de Lloret de Mar posseeix comptes a Andorra. L'argument de la magistrada és irreprotxable jurídicament: "no hi ha lloc per investigacions genèriques o prospectives". La jutge també rebutja incorporar informació patrimonial sobre Crespo i la seva família.

La postura d'aquesta magistrada, que em sembla l'adequada jurídicament al marge de les meves filies o fòbies personals, contrasta, fins on sembla sense conèixer les actuacions, amb la postura del jutge Castro en relació amb la Infanta Cristina. Aquí si que sembla que s'investiga la vida de la Infanta i tots els seus béns de forma aparentment genèrica o prospectiva, fins a l'extrem de demanar informació a hisenda de períodes prescrits. Si el tracte donat a la Infanta se li donés a un prohom nacionalista estariem, sens dubte, davant d'un atac al sobiranisme.

Un altre cas cridaner pel caràcter justicier i mediàtic és el de Miguel Blesa. L'empresonament sense fiança de Miguel Blesa per un jutge recusat i en base a uns arguments tan "genèrics" com que "les explicacions no el convencen" sembla fora de lloc. El jutge hauria de recordar que està en fase d'instrucció i que si els arguments el convencessin el que hauria de fer és desimputar l'inculpat. La condemna queda, en el seu cas, per la sentència final. No per a la instrucció.

En el seu moment ja vaig criticar la instrucció de Garzón en el cas Pretòria i el temps i les actuacions judicials posteriors em donen la raó.

No es tracta de no investigar, ni de mirar cap a un altre costat, cosa que sens dubte ha passat en un altre moment en què la pressió social i mediàtica era diferent. Es tracta de que el pèndol no es mogui bruscament en perjudici del mateix concepte de justícia. A més instruccions mal realitzades acaben moltes vegades en absolucions per motius procedimentals.

Hi ha hagut i hi ha molts abusos de poder. La ciutadania està fins als nassos de la impunitat històrica de polítics i financers. Però la solució no és saltar-se les regles i els procediments. No hi cap una justícia material sense una justícia formal. L'estat de dret té aquestes coses. Afortunadament.