Ahir La Seda de Barcelona va presentar concurs de creditors. 22 anys després que la multinacional Akzo Nobel abandonés l'empresa, llavors tèxtil, per la porta de darrere mitjançant una venda d'accions a l'advocat Jacinto Soler-Padró, que va originar un conflicte jurídic i social que va acabar quan vam arribar a un acord entre l'advocat i els gestors de la companyia de la qual jo era llavors vicepresident del Consell d'Administració.

Amb la perspectiva que dóna el pas del temps i el fet que jo abandonés el Consell de La Seda el 1997, no em sento per tant personalment involucrat en l'evolució de la companyia des de llavors, crec que poden ser d'interès per als lectors algunes reflexions.

1. Ningú ha explicat amb claredat per què Akzo Nobel va decidir vendre les seves accions a Jacint Soler-Padró. Al meu entendre la multinacional farta de les exigències dels consellers espanyols de la multinacional per fer-se càrrec de l'empresa -Magaña, Rafael Jimenz de Parga, Gascón entre d'altres -  va decidir optar pels fets consumats, venent a Soler-Padró que, no ho oblidem, havia estat regidor de l'Ajuntament de Barcelona, ​​consul d'Àustria i portaveu dels petits accionistes de l'entitat.

2. Si Akzo Nobel va decidir abandonar l'empresa, amb cost econòmic i d'imatge, fou perquè era conscient que les fàbriques eren obsoletes i els mancava viabilitat.

3. El primer Consell d'Administració després de la sortida d'Akzo va estar integrat per treballadors de l'empresa i jo mateix, que llavors era advocat mercantislista. El meu nom va ser suggerit pels sindicats, amb els quals havia coincidit en la reestructuració de la Fàbrica Electrotècnica Josa (BJC), especialment per José Luis Morlanes aleshores crec que responsable d'UGT al Baix Llobregat i, molts anys després, president, fins ahir, del Consell. Aquest consell va haver de pledejar amb el creat per Soler-Padró per veure quin dels dos tenia finalment accés al registre mercantil. Durant molts anys, fins a la resolució del conflicte, els únics poders vàlids eren els dels executius de la companyia. El pacte amb ell fou essencial per aconseguir que l'empresa continuï avui oberta i en funcionament.

4. Una fita fonamental de la història de La Seda va ser el fitxatge com a director general, si no recordo malament a principis del 92, de Rafel Espanyol. Als pocs mesos fou nomenat president i el que escriu vicepresident. En aquell Consell de salvació també es van incorporar, per mediació de Rafel, Artur Mas, Jordi Vilajoana i Carles Vilarubi. Al poc temps es va incorporar Joan Majó. Només cal agrair, no parlo per mi sinó pels empleats i l'economia catalana, que acceptessin formar part d'un Consell que en aquell moment oferia molts més riscos que avantatges.

5. El voluntarisme dels qui vam assumir la responsabilitat en els moments més difícils, cert suport institucional, menor del que alguns pensen, i l'encert en algunes decisions estratègiques -fonamentalment la compra d'IQA, la segregació de plantes i l'abandonament progressiu del sector tèxtil per centrar-se en la producció de Pet- expliquen que tot i que La Seda fos una empresa morta el 1991, continuï avui ben viva malgrat el concurs.

6. Perquè el concurs es planteja en "plena lluita entre accionistes" segons les informacions que llegeixo. Prova inequívoca que La Seda, avui una multinacional química, té valor. Sens dubte té un deute excessiu, problema que ve de lluny, però avui té unes instal·lacions competitives en un sector puixant, en lloc de fàbriques obsoletes en negocis que ja han desaparegut d'Europa. I mentrestant s'han jubilat o acollit a EROs pactats més de mil cinc cents treballadors i s'ha contractat a centenars de joves. Tot això hagués estat impossible si no haguéssim evitat el 1991 la dissolució de la societat per pèrdues, gràcies a "comptabilitats creatives" que van permetre seguir mantenint l'activitat.

7. Sempre recordaré que quan vaig acabar la carrera, entorn de l'any 1977, vaig revisar els comptes del meu pare, propietari d'una petita sastreria i li vaig dir que cada mes perdia diners i que havia d'haver tancat feia anys. La seva resposta va ser contundent: "Segurament és així, però si arribo a fer-ho no se què hauries menjat, ni com haguessis acabat la teva carrera". Val la reflexió per a moltes empreses que lluiten per sobreviure i que aplicant criteris únicament economicistes haurien d'estar tancades, però que només el voluntarisme d'empresaris i treballadors mantenen obertes. És el cas de La Seda. Un cas d'èxit tot i que sempre hagi estat en crisi. Èxit el principal actor del qual, avui amb problemes judicials que segur superarà, ha estat Rafael Español, al qual el poble de El Prat segur que està agraït. I això ho dic jo que vaig abandonar l'empresa el 1997 per discrepàncies amb Rafael, però que sempre vaig pensar que ell era essencial i jo no. La seva voluntat ha fet el miracle que 22 anys després La Seda, una altra Seda, segueixi viva. Per molts problemes que tingui. Espero que les lluites pel poder no acabin ara amb ella, després d'haver fet el més difícil.