Els referèndums de diumenge –deixant de banda la normalitat, el civisme i la mobilització que a Catalunya han estat unànimement destacats– tenen dues anàlisis diferents. El primer és sobre la força del corrent independentista. El segon, sobre l'efecte dels referèndums en el mapa polític de cara a les eleccions catalanes de novembre de 2010.

Anem al primer anàlisi. L'independentisme ha demostrat tant la seva força com la seva debilitat. Una mobilització del 27,2% del cens, amb el 96% de vots afirmatius, és una cosa forta que seria absurd menysvalorar. Però tenint en compte que hi ha hagut un 4% de vot en contra i que els referèndums s'han fet en una part de Catalunya de gran arrelament sobiranista, la dada ve a confirmar que els independentistes són més o menys el 21.6% que assenyala la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO). És una part important, numèricament i qualitativament, de Catalunya però està lluny de ser majoritària. Recordem que segons el CEO hi ha un 36,9% de catalans que estan satisfets sent una CC.AA d'Espanya i un altre 29,9% que aspira a viure en un estat federat d'Espanya.

Però potser més decisiu és que llançar un moviment cap a la independència al marge de la Constitució del 78 no és una cosa qualsevol. Exigiria una mobilització molt més gran, ja que és un acte rupturista que necessita més empenta i entusiasme que la simple participació en un procés electoral normal i fins i tot pesat. I no obstant això la participació ha estat molt inferior a la del referèndum de l'Estatut (49%) i fins i tot que la de la Constitució Europea del 2005 (40%). La conclusió és que els grups promotors s'han cregut la seva pròpia propaganda i ara es troben davant d'un resultat decebedor. I hi apareixen divisions i contradiccions.

Alfons López Tena, de la tendència sobiranista de CDC i d'Osona Decideix, diu que els bons resultats de les 34 localitats de la comarca (41,4% de participació) es deuen al treball ben fet davant del caos i sectarisme de la resta de la coordinadora pro-referèndums. Potser tingui raó però no es pot negligir que les característiques sociològiques d'Osona són molt diferents a les de Roses, on hi va votar només el 10%, Vilanova i la Geltrú, on hi va votar el 15%, o Sant Cugat del Vallès –la ciutat més important convocada, amb alcalde convergent per majoria absoluta–, on va votar el 25%.

Dues notes finals confirmen que el resultat del referèndum no és un èxit independentista. La suma del vot de CiU, ERC i CUP en les localitats que votaven és molt superior a aquest 27,2%. Després hi ha molt vot nacionalista que no se sent atret per l'independentisme. D'altra banda, la participació es dispara en els pobles petits amb molt pocs habitants però baixa a les ciutats i capitals comarcals. Així, a L'Estany (340 habitants) va votar el 65%. A Jafre (366 habitants) ho va fer el 62%. I a Alpens (253 habitants), el 69%.

És clar que alguns propagandistes dels referèndums, com Hèctor López Bofill, argumenten l'absència de campanya oficial. És veritat, però la cobertura mediàtica del moviment ha estat generosa. Segons el Consell Audivisual de Catalunya (CAC), els informatius de TV3 del mes de setembre, quan es va iniciar el moviment, van dedicar 1 hora i 9 minuts al referèndum d'Arenys de Munt i 12 minuts a les propostes de nous referèndums. En total 1 hora i 22 minuts. Davant d'això, sobre el debat de política general del Parlament de Catalunya, el debat parlamentari més important de l'any, el temps dedicat va ser de 29 minuts. Una mica més de la tercera part.