El pronòstic d'una llista Laporta per a les properes eleccions és confús. És veritat que Laporta és molt conegut -com Montilla i Mas-, que pot semblar un polític eficaç per als que creuen que la gestió d'un club de futbol és igual a la d'un país (i obliden a Guardiola), i que presumeix de tenir el finançament a punt. I un independentisme radical -en això coincideixen Laporta i Carretero- pot atraure electors que consideren tant CiU (per la seva ambigüitat de sempre) i ERC (pels seus pactes amb un partit espanyol), d'un nacionalisme massa destenyit.

¿N'hi ha prou amb l'independentisme sense complexos per treure de 8 a 10 diputats (el màxim que li donen els experts) i condicionar la política catalana? No és fàcil tant pel dèficit de cohesió de Reagrupament com pel programa que s'ha presentat en la seva segona assemblea, en què Laporta ha estat l'estrella convidada.

Primer de tot cal cohesió. El grup va tenir una crisi seriosa fa poc perquè Carretero va dimitir d'una executiva en la qual tenia 11 partidaris sobre 14. No es conformava amb guanyar, volia que els tres dissidents dimitissin per un detall de les llistes de Tarragona. Carretero, que sedueix en la distància curta, es cega sovint. És l'home per a l'aterratge de Laporta en política?

Anem al programa. Dir que el primer que faran els diputats electes és presentar al Parlament un projecte de Constitució que proclama unilateralment la independència de Catalunya sona forta. Però pot tenir pocs vots. Hi ha un 20% d’independentistes (segons el CEO de la Generalitat) i la majoria d'ells, que voten CiU o ERC, saben que això és inviable, gairebé una tonteria. Tan molestos estan amb els partits clàssics del nacionalisme? I voler acabar amb "la correcció política" i que Catalunya només tingui dues llengües oficials, el català i l'aranès, és provocar un cisma en la societat, cosa de la que tant Pujol com Maragall i Montilla han fugit com de la pesta. Té aquesta proposta seguidors per més nacionalistes que siguin?

Però el més inquietant és que Carretero digui que no vol ser president sinó cap de l'exèrcit català, o de la nova CIA catalana. Especialment si recordem la recent purga de dissidents de Reagrupament i que diumenge va afirmar: "hem viscut mesos de cops baixos, però tota la merda ha sortit de dins. Amb els enemics interns no penso pactar mai ". Estem davant un nou Dencàs?

Em costa creure que Laporta vulgui cavalcar sobre artefacte tan estrany. Té temps per davant, encara que és veritat que ara està a la cresta de l'onada. Diuen que va transitar pel PI de Colom-Rahola, és en gran part un fill de CDC (la seva relació amb Sala i Martín i la Fundació Catalunya Oberta és estreta), i la seva guarderia va ser L’Elefant Blau, el barcelonisme rebel contra Núñez. Allà va conèixer l'economista Armand Carabén (exgerent del Barça) de qui parla, almenys a vegades, com un mestre. Carabén era un home equilibrat, escèptic i intel•ligent. Em costa de creure que algú que es diu el seu deixeble pugui apuntar-se a un projecte bastant desgavellat.

Però Laporta encara no ha dit la seva última paraula. Flirtejar amb Reagrupament no compromet. És comprar un bitllet de catalanisme radical que li dóna brillantor política. Després pot encapçalar candidatura ... o esperar. El bitllet és bescanviable tant amb la candidatura com amb un acostament a CDC o ERC. Com suggeria el lema de Pujol al 80, el que més convingui.