El Sindicat de Metges de Catalunya (SMC) ha refutat frontalment i amb dades la recent afirmació del conseller de Salut Boi Ruiz segons la qual no s’estaven efectuant retallades a la sanitat. La informació coincideix punt per punt amb el que aquest diari ha estat exposant.

El SMC ha difós una reducció del pressupost en relació al tancament del 2012 que deixa esgarrifat. Sort que Ruiz diu que no retalla ( el document mostra que en els vuit hospitals de l’ ICS ho fa en una mitjana del 7,32) perquè si fes sanitàriament Catalunya quedaria com Hiroshima i Nagasaki després de rebre les primeres bombes A.



El Govern dels més mentiders
Hi ha retallades. Són més brutals que mai i molt pitjors que enlloc d’ Espanya. A més, es duen a terme amb desconeixement del Parlament. No tenim pressupost, però això no ho impedeix, més aviat ho facilita. Es tira la pedra - o un tros de muntanya - i s’amaga millor la mà. Si això és democràcia i separació de poders, també es pot dir que el Sàhara i l’ Antàrtida gaudeixen del mateix clima.

En síntesi, no tenim el “govern dels millors” sinó el dels més mentiders, el dels més cínics i el dels més capaços d’efectuar destrosses radicals, nocives i possiblement generadores de mort sense ni informar-ne al Parlament, institució suprema en les democràcies. Cal donar a una gent així els mecanismes d’ un Estat nació?

"El millor sistema sanitari del món"
No és cosa només de Boi Ruiz. Fa pocs dies Artur Mas va declarar públicament que teníem el “millor sistema sanitari del món”. Li haurien d’haver caigut totes les dents. En la Tríada sanitària infernal només hi manca Andreu Mas-Colell. Han aconseguit destrossar la sanitat i incrementar el patiment, real i concret, de molts milers de ciutadans sense en disminuir la despesa. Ans el contrari, reconstruir un mínim del que ells han destruït tindrà un cost immens, i ells ho saben
Aquells tres són quatre, com els Tres Mosqueters d’Alejandre Dumas. El quart és el còmplice necessari Oriol Junqueras. Aquest va rebre una merescuda clatellada, en forma de menyspreu, el passat dimarts. Havia muntat una xerrada, oberta a tothom, en el més gran hospital de Catalunya, el de la Vall d’ Hebron, amb 5000 treballadors.

Hi arribà acompanyat d’una dotzena persones d’ ERC, alienes a la sanitat. Gairebé eren tants com el públic que va atraure, unes vint persones, que van quedar molt decebudes. No va convèncer a ningú. Junqueras afirmà que tot era “culpa de Madrid”. La pròxima vegada que vulgui explicar un conte serà millor que triï una escola bressol. Assumir com ha fet i continuarà fent les retallades sanitàries envileix del tot a ERC.

Veritats contra les mentides oficials
La informació del SMC es situa a l’antítesi de les mentides descarades de la Generalitat. Aquesta menteix, malgrat posseir la informació correcta. El SMC la cita per afirmar que els hospitals Arnau de Vilanova de Lleida i Vall d’ Hebron de Barcelona seran el més afectats per les retallades ja en curs aquest any, digui el que digui Ruiz. El primer ho serà en un 8,36 i el segon en un 8,04.

Si sumen aquestes retallades a les efectuades en els darrers dos anys pel govern Mas ens anem a disminucions del 20 per cent del pressuposto o més. Qualsevol petit empresari sap que una disminució d’aquest ordre implica la fi de l’ empresa o la transformació en una altra cosa, diferent i pitjor.

Destrucció inèdita a nivell mundial
No he sabut trobat, a Espanya ni en el món, res de comparable. També patim més originalitats. Una és l’escassa resistència social que fins ara això ha generat. Una altra el silenci de la majoria de mitjans i de la immensa majoria de periodistes. Una tercera és la manca d’articulació a nivell cívic, acadèmic i professional d’una denuncia documentada i de solucions alternatives. O coses pitjors, com el fet que Ruiz hagi estat en debats televisius on només ha rebut llepades per part de maleïts personatges que deien que eren periodistes.

Repeteixo que no he sabut trobar res de semblant. Certament, ha jugat en contra del nostre dret a la salut el fal·laç discurs identitari o independentista, així com les subvencions a entitats disfressades de professionals, el control dels Col·legis de Metges ( sobretot el de Barcelona) i els diners rebuts pels sindicats UGT i CC.OO des de la conselleria de Salut, com vaig precisar fins al més petit detall administratiu.

UGT, CC.OO. i la CAMFIC
Ara bé, aquesta relació preocupant entre els dos sindicats dits “de classe” ( de quina classe?) ha quedat tocada. En la sanitat concertada hi hagut una revolta contra les dues cúpules dirigents que van perdre un important referèndum.

En canvi Ruiz va aconseguir insòlitament que una societat fins ara només professional ( la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, CAMFIC) emetés un comunitat que venia a assumir la “reformulació” de l’ Institut Català de la Salut (IC) és a dir el seu esmicolament i, diguin el que diguin, la seva conversió en un satèl·lit d’empreses privades.

Reacció a favor de l'ICS
El SMC així com també molts membres (fins ara) de la CAMFIC han reaccionat en contra. El SMC ha destacat el perill obvi de que aquella “reformulació” encara incrementi “la reproducció d’ escàndols a conseqüència de la laxitud de controls públics”.
Aquí rau una de les clau de la destrucció de la sanitat pública. Aquí la cosa no va tant de vendre res a grans empreses sanitàries privades (cosa també segura) sinó d’introduir-hi societats de capital risc i un tipus de gestió que no sigui gens desfavorable - per dir-ho pudorosament - a estaments privats col·laterals i, a continuació, al finançament dels partits polítics. De tot això ja en tenim, com permet mostrar el gran escàndol en que ha aparegut Josep M. Padrosa, director general de CatSalut, que insòlitament continua en el càrrec. En futur n’hi podrà haver més, o ser la norma, descaradament.

Retallades i corrupció
Tot apunta a que un gran nord de tota la retallada sanitària pública és una potenciació de la corrupció en aquest sector. Acabada l’època del totxo i de l’obra pública, la sanitat privatitzada passaria a ocupar el seu lloc en el terreny del finançament polític.

En un recent escrit processal el fiscal del “cas Palau” parlava de “pacte criminal”. Aquelles paraules apuntarien indiciàriament a que - com tothom sospita - aquell cas no seria res aïllat. Per dir-ho en termes jurídics ben acurats, hi podria haver un “consorci criminal” i no pas limitar a un sol sector productiu. Això és clau. Si un àmbit s’enfonsa - el del totxo, per la crisi econòmica - s’ha de trobar un marc substitut, o ampliar un ja existent. O no?

La crisi de la construcció ha reduït la preeminència de l’obra pública. Pel que fa als grans números, només pot ser substituïda per la potenciació en la sanitat de pràctiques que abans es donaven en aquell camp, ( i en sanitari: aquí estan el procediments en curs) em diuen polítics de tots colors. Si la necessitat de finançament subsisteix i el món de la construcció s’ha reduït resulta obligat cercar o potenciar altres àmbits, atès que sinistres necessitats de partits perduren

Finançament polític: del totxo a la sanitat?
“Mai no s’ha d’ oblidar - em diu un quadre de CDC - que sanitat és la principal despesa del pressupost de la Generalitat, vorejant fins ara el 40 per cent. Només la sanitat pot substituir al món del totxo i de l’ obra pública en el terreny del finançament polític. Això explica la passió irracional de la Generalitat per les retallades sanitàries, les quals paradoxalment en realitat no abarateixen costos, malgrat suprimir personal i instal·lacions.
Redueixen els serveis i empitjorant la salut de tots però no fan el cost final de la sanitat més barat, com mostren molts treballs acadèmics. Crec que la cosa no va d’estalvi sinó d’empitjorar encara més un marc sanitari que ja estava impregnat d’amiguisme i de finançament opac vers el món extrasanitari. La finalitat de tot plegat és opaca i caldria que esbrinés el poder judicial”

Una brutalitat destructora sense parió
En constatar el grau de brutalitat de la destrucció de la sanitat pública, sense parió a la resta d’ Espanya, ni en el món, queda clar que la cosa no va de mera reducció de les despeses públiques. La passió i la irracionalitat amb s’efectua la destrucció sanitària, malgrat que això impliqui un cost electoral important, apunta a que hi ha elements polítics claus i soterrats.
Cal afegir una pregunta, ¿en el món de les coses opaques i crucials hi ha alguna cosa més important, pels polítics, que el finançament dels seus partits? Baixar la licitació d’obra pública ni el món del totxo no ha implicat una reducció de les necessitats dels partits.

Senzillament, hi ha qui pensa que cal satisfer-les en altres àmbits. No volen crear res. Desitgen destruir-ho tot i amb finalitats que no poden exposar. Ho fa CDC i també, amagant la mà, ERC. A l’ hospital de la Vall d’Hebron no va poder arribar a enganyar a ningú. Tampoc no ho aconseguirà enlloc. O sigui que estem entesos respecte a de què va i per culpa de qui. Ximple qui ho oblidi.