Se li acumulen els aclaparaments a Rajoy i al seu govern. I el desenllaç té aspectes d'urgència. Són assumptes de primera magnitud i urgents. En política gens és predictible, però es poden raonar les probabilitats. I un raonament, basat en dades que estan a mà, sembla concloure que, malgrat tot, el Govern no caurà. Però mai se sap...

El primer motiu d'aclaparament seriós per al govern -que li sobrepassa en profunditat i durada, però no solament a ell- és la greu crisi econòmica, amb la dramàtica conseqüència social i humana de l'atur.

Si no es confirmen aviat les dades de canvi de tendència -que encara semblen més conjunturals i bons desitjos que realitats- el malestar anirà en augment, amb el risc de debordarse al carrer. Per contra, si s'evidencia que la política d'austeritat i les retallades, amb molts sacrificis ciutadans, han servit per redreçar el rumb cap a un creixement sostenible, la ira i la resignació poden derivar en esperança. Els esforços del govern són evidents i, a més, els organismes europeus els avalen, almenys a nivell macroeconòmic. Tot això li donaria una important base d'estabilitat.

L'altre motiu d'aclaparament governamental, ara roent, és l'esclat del "cas Bárcenas", que afecta directament al Partit Popular i que podria fins i tot esquitxar al seu president.

No perquè està molt generalitzat el finançament irregular dels partits polítics, xacra de la nostra democràcia, això pot servir d'excusa per no depurar responsabilitats polítiques en tots els casos, máxime en el que està al govern. I possibles derivacions penals sobre alguns dels seus membres o el propi president podrien donar una bolcada a la situació política. No obstant això, el sobrat suport electoral que les urnes van donar al partit de Rajoy li permetria, d'alguna forma, resoldre el problema amb un canvi de persones de la pròpia formació política.

El president Rajoy s'ha compromès a donar aviat explicacions sobre aquest tèrbol cas. Veurem que passa. Però no sembla que per aquí pugui fallar la necessària estabilitat política, que Rajoy va prometre garantir, per no posar en risc el molt o poc aconseguit en el terreny econòmic.

La tercera gran preocupació, malgrat intentar dissimular-ho, és el desafiament separatista del nacionalisme català, que no de Catalunya com sol dir-se inadequadament. En segles no s'havia produït un repte d'aquest calibre, que compta amb un ampli suport popular i parlamentari. El govern d'Artur Mes ho ha fet seu i juga fortament a aquesta carta, tenint en suspens a l'opinió pública i a la societat catalana i espanyola. Ambdues estan angoixades i dividides. L'acord no sembla possible, però el xoc frontal no ho desitja ningú mínimament responsable.

Artur Mas s'ha proveït d'arguments i instruments de tota mena -a més de mobilitzar a l'opinió mitjançant les estructures de govern, les institucions subvencionades i els mitjans de comunicació públics i els privats afins o agraïts- per afrontar l'envit.

I, empès per l'ERC de Junqueras, en els braços de la qual es va tirar per salvar la presidència després del revés electoral, acaba de manar una subtil i compromesa carta al president Rajoy, demanant-li obrir negociacions, com més aviat millor, perquè es pugui celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Carta oficial a la qual Rajoy haurà de donar resposta d'alguma manera. Desafiament, doncs, en tota regla, ja que s'apunta la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència, si no s'autoritza la consulta, o l'exercici de l'anomenat "dret a decidir". Si bé Mas es cuida de subratllar que anhela que pugui celebrar-se de "forma bé feta".

Amb tot, és probable que Rajoy no vegi molt difícil, formalment, contestar la carta. Pot ser que es limiti a dir que la remet a les Corts, com a representació màxima de la sobirania del poble espanyol, ja que el que se li demana excedeix de les seves competències com a president del Govern, doncs planteja gens menys que la possible divisió de la "unitat nacional" consagrada en la Constitució.

Com en la mateixa carta d'Artur Mas s'afirma que no es tracta d'un problema jurídic sinó polític, Mariano Rajoy pot al·legar tranquil·lament que precisament per això ho han de decidir les Corts, és a dir, els representants de tot el poble espanyol, els catalans inclosos.

Per tant, en aquest moment i si no hi ha sorpreses, no és previsible que caigui el Govern de Rajoy -per bé que podria experimentar una remodelació i la necessària estabilitat política del pais sembla estar garantida.