Dijous passat vaig coincidir amb Salvador Cardús, membre de l’anomenat Consell Assessor per a la Transició Nacional, en una tertúlia de ràdio en què, tot intentant justificar la idea que a Catalunya s’està donant un xoc entre legitimitat i legalitat, va establir un paral·lelisme entre la independència dels Estats Units al 1776 i una hipotètica secessió de Catalunya en un futur més o menys proper. Entenc que la temptació de comparar-nos encara que només sigui per un instant amb el naixement de l’única superpotència que hagi existit mai pot resultar molt atraient, però crec que convindria no forçar tant els símils perquè podem acabar caient en la caricatura.

Probablement no val la pena entrar a rebatre una analogia tan inconsistent, perquè qualsevol analista mínimament equànime convindrà que no té res a veure una cosa amb l’altre, però el perill de passar per alt aquesta mena d’ocurrències és que, a força de repetir-les impunement, poden acabar calant en el nostre imaginari col·lectiu. N’hi ha prou de comprovar la frivolitat amb què polítics i, en general, opinants nacionalistes branden un dia darrere l’altre els fets de 1714 -és a dir, la desfeta del bàndol partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria a la Guerra de Successió Espanyola- per legitimar el seu projecte secessionista tres-cents anys després. És per això que crec que convé desmuntar el paral·lelisme de Cardús abans que es converteixi en un altre article de fe del credo independentista.

D’una banda, la independència a finals del segle divuit de tretze colònies ultramarines sotmeses al poder omnímode d’un rei -Jordi III de la Gran Bretanya- que, acuitat pel creixement desmesurat dels deutes de la Corona de resultes de la Guerra dels Set Anys, decideix inopinadament redoblar la pressió fiscal sobre les seves colònies. El malcontentament s’estén entre els habitants de les colònies, que no eren -potser convé recordar-ho- ciutadans d’un Estat democràtic de Dret sinó vassalls d’un monarca amb reminiscències absolutistes, i arriba al seu punt àlgid amb l’establiment de dos impostos sobre el timbre i el te, respectivament, que els colons es neguen a pagar mentre la metròpoli continuï negant-los el dret a enviar representants al Parlament de Londres. Recordi’s el seu lema: No taxation without representation.

Empeltats, sobretot, del pensament liberal i contractualista de John Locke, els pares fundadors George Washington, Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, entre d’altres, van veure com la Corona amb la seva arbitrària política impositiva estava conculcant els seus drets com a anglesos reconeguts en la Carta de Drets de 1689 (Bill of Rights). Això juntament amb l’absència de mecanismes legals per capgirar la situació va empènyer els colons americans a trencar la legalitat vigent onejant la bandera de la legitimitat de les seves aspiracions. Llavors, en un context colonial, protodemocràtic i d’incipiència de l’Estat de Dret, tenia tot el sentit contraposar legalitat i legitimitat; però ara, en el marc d’un Estat democràtic de Dret consolidat com el nostre, legalitat i legitimitat són indissociables, per la qual cosa la comparació no té ni cap ni peus, tret que es pretengui que Catalunya és una colònia que viu sota el jou d’un Estat opressor.

Per desgràcia, els arguments estantissos d’aquesta mena sovintegen en el nostre debat polític, sobretot entre els partidaris del reconeixement del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Doncs bé, en aquest sentit convé recordar que, d’acord amb la Resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU, els catalans ja ens autodeterminem en la mesura que formem part d’un Estat democràtic de Dret el Govern del qual representa al conjunt del poble o dels pobles que l’habiten, basant-se en els principis de llibertat, igualtat i no discriminació. És per això que val la pena desfer l’equívoc d’una vegada: el poble català en cap cas pot ser subjecte del dret d’autodeterminació reconegut per l’ONU, per la qual cosa paral·lelismes com el de Cardús només serveixen per confondre el ciutadà comú. El poble o els pobles que conformen Espanya han d’assolir, seguint la doctrina de les Nacions Unides, la seva autodeterminació en el marc de l’ordenament jurídic que els empara, és a dir, la Constitució i, en aquest cas, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Així, doncs, molts catalans agrairíem als partidaris de l’anomenada eufemísticament transició nacional que es declaressin independentistes sense embuts, a bona fe i no mitjançant la demagògia i la faula, o en tot cas, que donin explicacions raonables de la seva posició, però sense pretendre convèncer-nos que aquesta és conseqüència inevitable de la naturalesa perversa de l’Estat espanyol, del seu centralisme, de la seva catalanofòbia, etcètera, etcètera, perquè amb això no fan més que sublimar el seu proverbial victimisme. Res de nou sota el sol.