Ja ha enviat Artur Mas la seva carta a Mariano Rajoy. El llop ni tan sols tracta de semblar-se a un bé perquè el més significatiu de quant escriu Mes és amenaçar amb la independència unilateral. El president català havia iniciat el procés amb una innecessària convocatòria d'eleccions que, malgrat governar en còmoda majoria, intentava dissimular una pèssima gestió i les retallades que sempre van anar més enllà de les que des del govern central aplicava el mateix Partit Popular.

Després del fracàs en les urnes, es van tirar a la muntanya prometent els avantatges de la independència. La pèrdua d'escons va significar el fracàs de CiU i una preocupant progressió d'ERC, formació caracteritzada pel seu aventurerisme i que ara, com en altres ocasions, es converteix en la sangonera dels seus irresponsables companys de viatge als qui jibariza, com ja fes amb el PSC de Maragall i Montilla, jugada que és a punt de repetir, aquesta vegada a costa de Convergència.

Aquestes dues forces que en un penós exemple de degradació democràtica monopolitzen simultàniament els rols de govern i oposició, amb la complicitat necessària de l'esquerra renegada, PSC i Iniciativa, conformen el que s'ha donat a cridar el Partit Únic Català (PUC), la base política sobre la qual s'assenta aquesta espècie de règim que els catalans patim des de fa ja massa temps.

A aquesta base política, cal afegir la que en un dels freqüents exemples de degeneració del llenguatge anomenen societat civil, un enorme conglomerat d'organismes i entitats generosament subvencionades amb els diners de tots, que s'han constituït en aquesta espècie de nou moviment nacional, per seguir utilitzant uns termes que ens recorden passades èpoques tan tenebroses com aquesta a la qual podem estar abocats ara si les coses no s'arreglen a temps. Tenen a més amb el suport dels mitjans de comunicació, públics i privats, però sempre comprats o alimentats, al servei del poder nacionalista, uns mitjans que, amb honrosas excepcions, són la negació de la democràcia i una veritable vergonya per al periodisme.

En aquest eixam de chupópteros d'amb prou feines aparença democràtica però amb autèntiques pulsions colpistes, la majoria creats a l'emparament del poder quan no directament pel mateix Govern de la Generalitat, destaca l'anomenat Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), un grup d'afectes intel·lectuals orgànics ben engreixats que acaba d'evacuar (mai millor dit, per les ressonàncies escatológicas) un informe en el qual apel·len a la “legitimitat històrica”, tractant de justificar una suposada imatge negativa d'Espanya i inventant-se mil i una raons que apunten clarament a la insurrecció en descarada actitud d'els qui es volen apoderar de l'egua o en cas contrari amenacen amb matar al poltre, adient dit popular que ja he citat en altres ocasions.

Per tot això, a curt o mig termini, els catalans i la resta dels espanyols podem veure'ns immersos en una tremenda crisi política i social afegida a la ja gravíssima crisi econòmica actual, de persistir el desafiament insurreccional en curs, autèntica situació d'emergència en la qual sabem què defensen i a qui defensen els caps del règim i els seus camises marrons, cridaners i altres forces de xoc: defensen els bastardos interessos d'una corrupta casta política declaradament convertida en hereva de les tres-centes famílies que vénen dominant Catalunya des de fa uns quants segles. I defensen també les engrunes de les subvencions i d'ocupació públiques que reparteixen entre les seves bases estabuladas.

Però, a l'esquerra òrfena per la traïció de PSC i Iniciativa, a la immensa majoria no nacionalista de la ciutadania catalana i al conjunt dels espanyols qui ens defensa?

No ens defensen ni tan sols els dos partits majoritaris amb possibilitats de govern. No ens defensa el PP que es limita a la pràctica del dontancredisme tan propi de l'irresponsable i covard president Rajoy al que no se li coneix ni una sola iniciativa per oposar arguments o prendre decisions de força legal i legítima cada vegada més imprescindibles davant els desafiaments del soberanisme en el seu permanent incompliment de les lleis, en el desenvolupament de plans i en la creació d'estructures estatals executant inexorable i minuciosament polítiques encaminades a declarar la independència per les dolentes, que les bones, aquí i ara, no són possibles.

No ens defensa tampoc el PSOE que no només no ha corregit cap dels errors perpetrats durant el període de Rodríguez Zapatero sinó que, de la mà d'un Rubalcaba que ni està ni acaba d'anar-se, incapaç de fer alguna cosa útil malgrat el desastre de govern al que s'oposa ?, segueix mantenint i recolzant irresponsablement a un PSC enfonsat i tenallat per les seves divisions internes més aparents que reals perquè ni l'adreça actual és capaç de reprendre la lleialtat al projecte socialista abandonant les seves complicitats nacionalistes, ni els dissidents més sobiranistes acabaran d'anar-se perquè al cap i a l'últim tots ells s'aferren al manteniment de la llicència, palesa o franquícia socialista amb la finalitat de seguir enganyant a unes quantes dotzenes de milers de votants que encara els queden, cada vegada menys, per posar-los al servei dels seus compadres del règim catalanista.

I el pitjor de tot és que el temps s'esgota i que ja és hora que s'aixequin, amb les armes de la democràcia i amb la força de la raó tots aquells que tenen la responsabilitat, la capacitat i l'obligació de defensar-nos, començant per la ja citada majoritària ciutadania catalana no nacionalista, que poden i han de ser el més important i els principals interessats a defensar-se ells mateixos abans de veure's definitivament reduïts la condició de súbdits o d'emigrants al seu propi país per la bogeria d'els qui ens estan abocant a la fallida social i a la ruïna econòmica que patirem durant generacions.