EL PP i CIU -Unió Democràtica ha estat ara com ara prudent- coincideixen en desdenyar la proposta de reforma federal de la Constitució, consensuada i aprovada en el Consell Territorial del PSOE. El desdeny és pitjor que l’oposició, car aquesta obliga a raonar. No els interessa debatre la proposta, opten per l’enfrontament, creuen que els resultarà tàcticament útil i rendible electoralment; se’n fumen del cost social i polític de les seves enrocades posicions. Que el seu desdeny pugui obeir a motius diferents, no contradiu el fet que l’objectiva coincidència configuri la realitat de dos extrems radicalitzats, ni impedeix que coincideixin en altres camps: privatització de serveis públics, retallades a dojo, supòsits de corrupció enquistada als seus centres de poder...

El PP s’aferra a l’ immobilisme constitucional, prefereixen podrir el problema que abordar-lo. La secretaria general dels populars, Maria Dolores de Cospedal, ha tractat tan cabdal qüestió amb la mateixa insolvència argumental amb què tracta el cas Bárcenas -recordeu aquella vergonyosa explicació davant la premsa i les càmeres sobre la liquidació d’emoluments a Luís Bárcenas com a presumpte empleat del PP -.

El president Artur Mas va desqualificar la proposta des del Brasil de seguida, probablement, sense haver llegit i meditat les 22 denses pàgines del text. “No és el moment de deixar-se ensarronar”, ha sentenciat. És una desqualificació pel broc gros. Ensarronar significa “enganyar fent creure una falsedat”. En política una proposta no és una falsedat, és una matèria digna d’estudi fins que no es demostri que és, eventualment, una falsedat o una mala proposta.

CIU dóna per amortitzats la Constitució del 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 2006 i s’aferra a “l’estat propi”, es queda sense res sota els peus, en l’aire, doncs. L’oblit intencionat de l’Estatut d’Autonomia és particularment greu des del punt de vista no sols de les competències materials, sinó dels principis i dels drets fonamentals que l’Estatut recull de manera avançada. Les retallades pròpies del govern de la Generalitat vulneren flagrantment aquells principis i drets. Els convenia enterrar l’Estatut, que no se’n parli de les garanties socials i ciutadanes que comprèn. Si el teniu a mà, rellegiu el Títol I “Drets, deures i principis rectors”. Deteniu-vos especialment en l’article 23 “Drets en l’àmbit de la salut”, en l’article 24 “Drets en l’àmbit dels serveis socials” i en l’article 25 “Drets en l’àmbit laboral”. Percebreu la profunditat de la contradicció entre l’obra del govern y els principis que haurien de regir-la.

Volen l’enfrontament per distreure l’atenció ciutadana de la crisi, de les conseqüències socials i de les responsabilitats que se’n deriven. L’autogovern és un factor essencial en la gestió tant de las prosperitat com de la crisi, per això el debat territorial té plenament cabuda en el debat social, no per tapar-lo, sinó per reforçar-lo. En bones mans, l’autogovern hauria donat molt joc, si més no en el desplegament de mesures pal•liatives dels efectes socials de la crisi per als més desfavorits. No ha estat així, ans al contrari.

El PP s’enroca en la recentralització i CIU en “l’estat propi”. Cap del dos no accepta que hi ha alternatives a la seva immobilitat. Els qui pensen que la reforma federal de la Constitució pot donar una resposta, racional, sensata, democràtica, a la millora del reconeixement i de l’autogovern de Catalunya, al restabliment de la lleialtat constitucional, a la corresponsabilitat en el govern eficaç de l’Estat, al finançament just i solidari dels territoris...poden recórrer per explicar-la a la tècnica que proposava Bertold Brecht en temps difícils per combatre la mentida i la ignorància: el coratge d’escriure la veritat, la intel•ligència de descobrir-la, l’art de fer-la manejable, el judici per a triar els qui en seran eficaços portadors i l’astúcia per a propagar-la entre molts.