Tenim un immens problema polític, definible geomètricament. Mas ha instaurat una semirecta (una recta només limitada per una costat) i aquesta necessàriament l’ha de convertir en un segment, és a dir una recta acotada pels dos costats. En un marc de pura bogeria, tots els extremismes independentistes es fan passar per banalitats, servint per a fer empassar totes les bestieses, per irracionals que siguin. Per la mera lògica de la llei del pèndol o del mirall -un extremisme en crea un altre d’antagònic- tot plegat pot acabar malament pels catalans i pel seu autogovern.

Com que totes les follies de Mas queden (i hi romandran) en el terreny de la pura especulació, a curt termini Mas en té prou amb el domini de la informació, que exerceix de manera salvatge, però això no pot durar per sempre més.

De moment, Mas ha pogut desterrar, desqualificant-la, la idea mateixa de qualsevol moderació en res. Qualsevol que conegui el període del Terror de la Revolució Francesa o el del Comunisme de Guerra de la revolució russa o el període de la darrera guerra civil comprès entre el 19 de juliol del 1936 i el maig del 1937 pot establir algun paral·lelisme, si bé per sort ara sense sang. Deliberadament, avui no dic res de l’execrable presa del poder per Hitler, que, ai las, va ser mitjançant unes eleccions.

Mas, la Bastilla i el Palau d'Hivern
L’equivalent català actual -comparable, com a mínim, en allò de la trencadissa i del foc nou- a la presa de la Bastilla, a la del Palau d’ Hivern (amb només dos morts) i de l’alçament del 18 de juliol del 1936 no tenen rerefons col·lectius importants, ni es donen en un moment d’enfrontaments mundials forts, sinó que són l’obra d’ un sol home, intel·lectualment nul i políticament mediocre: Artur Mas.

Parafrasejant un molt conegut vers d’ Espriu és un home sol qui s’està carregant a tot un poble. A més, el fiscal Carlos Jiménez Villarejo tenia tota la raó quan fa pocs dies exposava que des del catalanisme (o el que ho va ser) també s’estan carregant al propi catalanisme.

Estem davant una falsa revolució (o una contrarevolució) que s’està menjant els seus propis fills, ben espuris. Es torna a reproduir el mite grec de Cronos (o de Saturn en la mitologia romana) i de tantes revolucions, on acaben sent devorats els seus propis fills.

Procés visible i deliberat
No cal invocar mites. N’hi ha prou amb veure la realitat. Una realitat de total paràlisi legislativa: una única llei en tres anys i a més poc important, que ja són nassos. Un govern que es va autoqualificar “dels millors”, adjectiu ja desusat per ridícul. Una destrossa de la sanitat sense precedents. Un arrasament de la llibertat d’expressió i comunicació. Un ensorrament econòmic total: ningú, excepte Espanya, deixa diners a la Generalitat, que no pot ni gosar acudir a cap mercat. Una destrossa cultural, educativa i acadèmica que esgarrifa. Finalment i sobretot un discurs demagògic sense cap ni peus, inassimilable a res, ni al que es pugui dir o fer al Quebec i a Escòcia, que ja és posar ben baixa la possibilitat de comparació. Tot això ha creat una Catalunya oficial ridícula, que ens porta a un desastre, inimaginable fa tres anys.

Poso un exemple: Hi ha hagut mai, com no sigui en una dictadura a la Kim Il-sung i els seus descendents, cap dirigent polític que hagi aprovat uns cartells electorals com els que mostraven a Mas com un profeta? Va ser el bon sentit popular, i no pas cap força política, qui el va comparar a un aspirant a Moisès.

La increible realitat sanitària
Com aquell que res, aquesta setmana ha quedat palesa la marginalitat del Parlament de Catalunya. La comissió parlamentària d’ investigació en sanitat i la compareixença de Mas s’han quedat molt curtes, malgrat la fràgil posició del govern.

Per desgràcia no és un fenomen nou, sinó només més visible. Era d’esperar d’una comissió presidida per la diputada CiU Meritxell Borràs, la mateixa que va declarar que “la sanitat catalana és un referent mundial”. Afirmació tan monstruosa com una altra de Mas: “tenim el millor sistema sanitari del món”.

Per acabar-ho d’ espatllar, en la comissió es va veure que els diputats no coneixen els dossiers més bàsics, com ho és el sanitari. Malgrat aquest trist fet, hi hagué algunes “perles” que cal posar de relleu. Així, el director de l’oficina administrativa de la pròpia Generalitat dita Antifrau va reconèixer textualment que en el sistema sanitari català “hi ha un maneig del públic des del privat, en benefici del privat”.

Col·legi de metges
El president “de jure” del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona, Miquel Vilardell també va tenir la franquesa de reconèixer que aquell ens està dominat o determinat per la seva gran part de negoci, dirigida pel president “de facto” del citat col•legi Jaume Aubia, vell i destacat membre de la “CDC dels negocis”.

Vilardell va arribar a afirmar que aviat hi haurà eleccions i això podria canviar. Que així sigui. Però de moment Vilardell només ho ha emparat i tapat. Va ser aquest diari digital el que ho va revelar, destacant la vinculació d’ Aubia amb la privatització de l’ Hospital Clínic. Es pot comprovar consultant la nostra secció “El debat sanitari”.

La nota de color de Boi Ruiz
En aquella comissió parlamentària hi hagué la cínica nota de color habitual del conseller de Salut, Boi Ruiz. Va defensar a l’imputat Josep Prat i va dir que no hi havia corrupció en la sanitat pública catalana. Equivalia al que Mas afirmà després de CDC. Respecte a si els elefants poden volar o no, ni Mas ni Ruiz encara no han dit res. Tampoc no han parlat de cap setmana amb tres dijous.

Davant de les cabòries i dels cinismes només hi ha un mètode protector. És el d’anar als fets, a la realitat concreta, en base a fets concrets. Som-hi.

Desenes de milers esperant una intervenció
Fa dos dies, fins i tot la servil ( és a dir vil) TV3 va emetre una informació per caure d’esquenes. Informà de metges de la clínica privada Sagrada Família operant gratis de cataractes a persones que portaven mesos i mesos esperant poder fer-ho en la sanitat pública. Fa poques setmanes ja vaig informar de que també havien decidit operar gratis, de malalties diverses, metges de l’ Hospital Sant Joan de Reus, el monstre faraònic fet construir per Josep Prat, que funciona només parcialment. Se li donà el motiu justificat de “l’ Aeroport” o el “Entreprise”, per comparació amb la famosa nau espacial.

Ruiz diu que tothom és operat de cataractes en un màxim de sis mesos, cosa que no és veritat. Hi ha qui ha d’esperar fins i tot un any i mig, malgrat que és una intervenció poc costosa i de molt poca durada, mentre que la pèrdua de qualitat de vida ( i de vista) que implica la malaltia és molt greu. Ara hi ha 22.000 persones pendents de ser operades de cataractes, segons altes i molt contrastades fonts. Si la catalana és la millor sanitat del món, ¿com ha de ser la pitjor?

Endarrerir les diagnosis
També hi ha un nombre enorme i imprecisable, d’ ordre de centenars, de persones que han de portar durant mesos una sonda urinària, en espera de poder ser operats.

En malalties de tot ordre hi ha una gran trampa. És l’endarreriment de la diagnosi. En casos que no hi ha cap dubte de que es fa esperar argumentant que manquen proves, per a les quals hi ha llargues llistes d’espera. Es tracta d’una mera excusa, per retallar despesa. Però això es calla.

Ambulàncies incendiades
Un altre gran problema que també es calla són els incendis presumiblement deliberats d’ambulàncies potser degudes a una situació de conflicte greu en el sector. El sindicat USOC m’ha fet arribar tretze fotografies que ho acrediten, condemnant-ho. USOC és un sindicat molt moderat, de sempre.

Per la seva banda, CCOO ha emès una nota sobre les retallades que afecte als treballadors del sector d’ambulàncies. Mostra com des del 2010, és a dir amb Mas i Ruiz, aquests han patit una retallada de sous del 18,99 per cent.

Alts sous de dirigents sanitaris
En canvi, no sembla que molts directius polítics de la sanitat pública estiguin patint gens ni mica. El Diari de Tarragona n’acaba de publicar dades. El gerent de l’ institut Català de Salut (ICS) a Tarragona i a les Terres de l’ Ebre cobra 83.538 euros anuals. El gerent de la regió sanitària del Camp de Tarragona 76.288 euros. Els delegats territorials al Camp de Tarragona i a Terres de l’ Ebre cobren 76.270 euros cadascun. El gerent de la regió sanitària de les Terres de l’ Ebre 70.166 euros. Finalment, els directors de l’ Hospital Joan XXIII de Tarragona i de la Verge de la Cinta de Tortosa cobren 67.113 euros cadascun.

Fonts sindicals d’aquella zona m’envien el link a una empresa d’informació comercial que detalla el nombre d’entitats a les quals pertany, com directiu, Manuel Ferré, membre del Consell Nacional de CDC, metge, alcalde d’Amposta i sobretot president de la patronal sanitària Consorci de Salut i Social de Catalunya ( antic Consorci Hospitalari de Catalunya).

Multiplicitat de funcions i dietes
Ferré va ser el vicepresident de Sagessa, la part estrictament sanitària del holding Innova, el de Josep Prat. A més de ser alcalde, l’empresa d’informació mercantil (Simbiotika) informa d’altres 29 càrrecs ocupats per Ferré, aparentment tots sanitaris i dels quals precisa que 26 estan en actiu. És una autèntica passada. Ben probablement no té 26 sous ( a més del d’alcalde), però no sabria posar la mà al foc respecte a dietes per assistència a reunions. Sé el que cobren com dietes regidors de Reus per ser membres de consells d’administració d’empreses d’ Innova i és per posar-se les mans al cap. La feina real és mínima: estar present en unes brevíssimes reunions.

Això són aspectes concrets de la realitat catalana que queden deliberadament soterrats pel discurs mil•lenarista i irrealista de Mas. És precisament el que Mas i els seus volen, i és el que cal exposar per a fer explotar la cínica bombolla independentista o sobiranista o el que sigui.

Demagògia interessada de Mas
Personalment, crec que la seva finalitat essencial és mantenir, per la demagògia interessada, un estat de coses on la corrupció i el benefici personal són immensos, a més de tapar el fet que avui CDC ( i no només) és un partit sense cap dirigent que mereixi estar on està, començant per Mas.

Ells saben que si la seva maligna semirecta esdevé un segment, és a dir sense extremismes il·limitats pel costat de les cabòries independentistes, el seu afany de poder i domini se’n va en orris. Costarà assolir-ho, però és inevitable. S’ha d’anar empenyent per a que succeeixi el més aviat millor. Totes les víctimes de la seva maligna destrossa de l’ Estat del Benestar ho necessiten amb urgència.