Una de les funcions essencials a qualsevol democràcia és evitar els abusos de les majories sobre els drets fonamentals dels individus o dels grups minoritaris. Constrenyir, en definitiva, el poder fàctic o “força” de les majories. Diversos exemples pràctics de la realitat més immediata els podem obtenir de Turquia i d'Egipte. Erdogan i Morsi són dos presidents de governs triats per exercir el poder mitjançant la regla de les majories a través d'eleccions plurals i periòdiques.

El partit d'Erdogan (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) va obtenir en les últimes eleccions generals de Turquia (2011) el 50% dels vots. I Morsi també va guanyar per majoria les eleccions presidencials d'Egipte del 2013. I no obstant això, ambdós estan sent qüestionats en la seva “legitimitat democràtica” per les minories: Erdogan i Morsi han utilitzat el poder per subvertir les respectives constitucions amb la finalitat de satisfer les aspiracions de la majoria islamitzada i limitar els drets humans individuals de caràcter fonamental del conjunt de la seva població, especialment, els vinculats a la no confessionalitat de l'Estat. La majoria, per la seva forta fe islàmica, accepta aquestes limitacions. Uns altres en minoria, que no tenen fe islàmica o que no volen que la mateixa domini la vida pública, les rebutgen. Morsi ha estat, de fet, enderrocat per un cop d'estat que es recolzava en aquestes reivindicacions democràtiques de les minories egípcies.

Resulta segurament paradoxal tot això. Però és que la democràcia no és, malgrat la insistència pesada de certs líders polítics i mediàtics a Catalunya, l'exercici il·limitat de la força política que ostenta una majoria parlamentària o social. El sentit de la democràcia actual s'ha establert per la Comunitat Internacional sobre tres pilars d'igual valor:

a) Eleccions lliures, plurals i periòdiques per accedir al poder;
b) Respecte als drets fonamentals dels individus en l'exercici del poder;
c) i Estat de Dret -també al·ludit com a primacia del Dret o principi de legalitat, això és, els poders públics estan sotmesos al Dret-.

Òbviament, la celebració d'eleccions plebiscitàries, consultes directes o referèndums, no forma part del nucli dur de les Democràcies occidentals modernes. L'experiència revolucionària sàdica francesa posterior a 1789 i els abusos de la democràcia directa del nacionalsocialisme alemany i italià del període d'entreguerres, van projectar fora de l'essència de les democràcies contemporànies als plebiscits o els seus succedanis -curiosament els partits d'Hitler i de Mussolini procedien d'escissions dels partits socialistes alemany i italià. Mussolini va ser fins i tot el secretari general del Partit Socialista Italià. Aquestes escissions van afegir a les idees socialistes fortes dosis de patriotisme d'arrels historicistes-. Aquesta idea de jugar-s'ho tot a una carta, blanc o negre, una vegada assegurat el control social, gens té a veure amb la “legitimitat democràtica”. Només amb donar regna solta als instints més primaris.

Òbviament, tampoc forma part del fonament de les democràcies constitucionals del món el dret a la secessió d'una part del territori per la via d'una consulta directa. Cap constitució democràtica del planeta ho conté, ni tan sols la dels Estats federals com EUA o Suïssa.

Els éssers humans han construït pacientment aquesta odiosa tècnica social d'ordenació de conductes humanes, desconeguda entre altres primats, que denominem Dret, i que condueix al sistema organitzatiu que denominem Estat Democràtic i de Dret. Amb les seves imperfeccions, és la garantia fonamental dels drets dels individus i de les minories. I en democràcia, unes vegades s'estarà en majoria i unes altres en minoria, però tots gaudiran sempre dels mateixos drets fonamentals assegurats per la Llei davant de les fluctuacions polítiques.

Admirats membres de el “Consell per a la Transició Nacional”. Quan tornin a escriure sobre la “legitimitat democràtica” i la seva suposada dissociació amb la “legalitat democràtica”, per favor, disparin menys canonades de gruix patriòtic i apliquin un lleuger vernís intel·lectual per cobrir les mínimes aparences. O aquest país s'acabarà semblant al Planeta dels Simis. Intentin aprendre una mica de la filosofia de l'ésser humà com “ser del límit” com escrivia el malmès Eugeni Trias. Busquin en I. Kant alguna idea del que es considera la Modernitat en la Història del pensament moral. Llegeixin a H. Kelsen. No s'apressin tant a escriure informes espuris des d'un punt de vista conceptual.

Què tracten d'assegurar tan voluntariosament els meus insignes col·legues universitaris?

Que els escassos diners que repartirà la Generalitat en projectes d'investigació en ciències socials i jurídiques durant els pròxims anys vagin a parar als seus grups d'investigació de la Universitat?

El Dr. Rafael Grassa Hernández (membre del CTN) que no li apartin del suculent lloc de President del prescindible Intitut Català Internacional per la Pau, organisme públic dependent de la Generalitat muntat durant el tripartit?

El Dr. Enoch Albertí (membre del CTN) que li segueixin arribant sustanciosos informes de l'Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya ara que d'allà surten menys recursos? (que qualsevol periodista d'investigació faci el treball de demanar quants informes/projectes ha cobrat, està cobrant i cobrarà el Dr. Enoch Albertí de l'Institut d’Estudis Autonómics de Catalunya).

Clar, és una coincidència que un altre membre del CTN sigui Carles Viver Pi i Sunyer del que només es recorda que va ser magistrat del TC, però no que és l'actual director de l'Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya, un altre organisme públic dependent de la Generalitat. I així els altres.

Han desenvolupat la seva activitat “gratia et amore”? No, agraeixen les factures cobrades i estaran els primers de la cua en els repartiments futurs. No es mossega la mà que t'alimenta, ni s'escup en el plat on menges.

Gat per llebre.