Divendres passat l'expresident de la Comunitat de Madrid Joaquín Leguina va fer una xerrada de promoció del seu llibre "el viaje de vuelta" convidat per Àgora Socialista. Inevitablement, la situació política catalana i les relacions PSC-PSOE van centrar la seva intervenció i la de les persones que van participar en el col·loqui.

Leguina, del qual la seva oposició al nacionalisme català és notòria, va tornar a repetir la seva tesi que el PSOE s'ha de plantejar presentar-se a Catalunya. Va recordar que el PSC ha perdut des de 2003 ni més ni menys que 500.000 vots, la meitat dels que tenia, i ha passat de 42 a 20 diputats. Actualment les enquestes li donen al voltant del 14% del vot. En aquestes circumstàncies, diu Leguina, l'enfonsament del PSC no només és letal per a aquest partit sinó també per al PSOE, que es veu perjudicat en la resta d'Espanya per les posicions "nacionalistes" dels socialistes catalans. Segons ell, ha arribat el moment de que s'acabi amb una relació que no serveix per als fins per a la qual es va crear. L'origen dels problemes els va situar Leguina en, al seu parer, la pelegrina idea del duet Zapatero-Maragall d'impulsar un nou Estatut que ningú demanava i que només ha servit per generar frustració i victimisme a Catalunya. Tots dos es van equivocar greument en pensar que amb un nou Estatut se solucionaria definitivament la qüestió de l'articulació de Catalunya a Espanya. El segon Tripartit va significar persistir en l'error en subordinar el socialisme al nacionalisme, i en aquestes continuem.

Fins aquí, sintèticament, la postura de Leguina. Els intervinents van fer insistència en que els problemes no neixen el 2003 sinó que s'arrosseguen des de la transició per haver regalat els partits estatals i el PSC l'hegemonia ideològica al nacionalisme català a canvi del seu suport al Congrés. L'escola, amb la seva alteració de la història transformant, per exemple, la guerra de Successió en guerra de Secessió, i uns mitjans de comunicació i una societat civil subvencionats es van destacar com a ariets de la "nacionalització" i el control polític dels ciutadans. Davant la hiperactivitat nacionalista l'estat porta 33 anys de vacances a Catalunya, resumiria el sentir de la majoria d'intervencions.

Comparteixo part de la intervenció de Leguina encara que, com ja he escrit en altres ocasions, crec que el fracàs del PSC es va forjar en el lliurament de la Generalitat provisional a Tarradellas, preludi del triomf de Jordi Pujol el 1980. També crec que és clau en la història del PSC i de Catalunya la derrota d'Ernest Lluch i la seva Nova Majoria al Congrés socialista de 1982 a mans dels nacionalistes del PSC i els seus aliats del Baix Llobregat. Però això és història. L'important ara és compartir o no la conveniència que el PSC i el PSOE trenquin les seves relacions i que es presentin per separat a les eleccions. Efectivament si el PSC decidís legitimar, encara que propugnés el no a un referèndum il·legal, la ruptura seria inevitable. Entenc que moltes persones s'inquietin i altres busquin opcions polítiques inequívoques davant l'ambigüitat del PSC sobre el dret a decidir. La postura actual del PSC sobre el dret a decidir és difícil d'entendre per a molts catalans i impossible de fer-ho fora de Catalunya. Sobretot perquè el concepte és utilitzat pels nacionalistes com a equivalent al dret unilateral a la secessió i les seves actuacions polítiques així ho indiquen sens dubte. En mans dels nacionalistes el dret a decidir s'ha convertit en un eufemisme. A la cara amable de l'independentisme. Legitimar la seva estratègia, és el que fins ara ha fet el PSC, no té sentit si no s'és independentista.

No obstant això, encara s'ha de veure si Navarro complirà amb el que ve dient i no ficarà el PSC al Pacte Nacional que prepara Mas. I si no ho fa, no avalarà, com tampoc Duran si creiem en les seves paraules, un referèndum il·legal, unes eleccions plebiscitàries o una declaració unlilateral d'independència al Parlament. En aquestes circumstàncies val la pena que el PSC no trenqui amb el PSOE i que tots dos impulsin una alternativa federal a l'independentisme. Encara som molts els ciutadans catalans, també entre els militants de CDC, que pensem que el millor per a Catalunya i Espanya és seguir unides en el marc d'una Espanya i una Europa federals. I encara que el PSC ja no sigui el gran partit de Catalunya que fou, pot continuar sent decisiu per decantar majories i evitar mals majors. En qualsevol cas sortirem de dubtes ràpidament.