Els lectors d'aquesta columna coneixen la meva opinió, reiterada els dos últims anys, que la reivindicació de concert econòmic primer i el gir sobiranista posterior d'Artur Mas tenia dues raons: justificar l'avançament de les eleccions i dotar el seu mandat d'un discurs que servís de pantalla per a la travessa del desert de la crisi econòmica. Mas ha tingut un èxit parcial en la seva estratègia. El primer objectiu era evitar que les eleccions es fessin el 2014, encara en plena crisi, sense poder vendre cap èxit. Seguir amb la política d'austeritat i retallades dels dos primers anys de legislatura abocava CiU a un fracàs anunciat. Aquest objectiu el va aconseguir en avançar les eleccions. Els comicis del 2016 se celebraran, excepte hecatombe, en un altre clima econòmic, i el Govern intentarà rendibilitzar un ambient més positiu. És cert que no va aconseguir la majoria que desitjava, però al capdavall contínua en el poder, que és del que es tracta. De manera complementària a l'electoral -sempre l'únic objectiu real dels partits- el "xoc de trens" i el gir sobiranista permeten l'executiu tapar la seva inhibició davant la crisi i desviar les culpes cap a Madrid, Brussel•les i Berlín, amb raons i sense.
Fins aquí, el que ha passat i el que està passant. Però cal preparar-se per a nous escenaris. Artur Mas no vol morir políticament com Ibarretxe. I es prepara per transmutar-se en Urkullu. El procés sobiranista aboca a un carreró sense sortida del qual Mas n’és conscient. I si hi hagués sortida, la lideraria ERC. La antítesi del que desitja bona part de CiU, com ha expressat amb claredat Duran i repeteixen en privat molts convergents. En aquestes circumstàncies, cal començar a buscar sortides.
I ahir, davant un públic gens procliu al sobiranisme, va donar
pistes explícites de quina és l'estratègia de replegament. Dues frases d'ahir d'Artur Mas: "Si hi hagués una Europa federal, amb una capital federal i un banc federal, no voldríem la independència". "Si els dos grans partits s’hi posen -en referència a la reforma constitucional per "refundar "l'Estat- i ens criden, hi anirem”.
Ja sé que paral·lelament va mantenir la seva ambigüitat, com sempre... Però mai no havia estat tan explícit. I ja he dit que hi ha raons per a un canvi d'estratègia, que no pot ser radical per raons òbvies. El risc per a CiU és que no pugui reconduir la situació i es vegi desbordada per ERC. Hauria estat més fàcil amb una majoria absoluta, com havien dissenyat els de CiU. Però no va ser així, i ara depenen en bona mesura de l'evolució de la crisi econòmica. El Grup Zeta i el Grup Godó li donaran suport sense fissures en la seva reconversió. Veurem si TV3 i Catalunya Ràdio acaben de facto sota el seu control o el de l'ara aliat-opositor Oriol Junqueras.
Aquest és un escenari realista però optimista. Hi ha un altre. Que la crisi continuï sense expectatives de sortida i que Europa es trenqui. En aquesta tessitura, que Déu ens agafi confessats, perquè el conflicte és inevitable.