El PSC ja no és el que era però continua sent essencial en la situació política catalana. Ho és perquè representa el sector menys hooligan de la societat catalana i, per tant, el més permeable a arguments racionals i no merament emocionals. I aquest sector de la societat és clau numèricament per decantar majories. Però també ho és perquè el PSC, pels seus vincles amb el PSOE i la Internacional Socialista, aporta un plus de legitimació democràtica. La Internacional Socialista, conjunturalment en hores baixes, contInua i continuarà sent dipositària d'una llarga trajectòria de compromís amb els drets humans, la llibertat i la democràcia. Que un partit integrat en ella avali o no un procés secessionista és d'evident transcendència internacional.

Per tot això no és estrany que en les últimes setmanes les pressions externes i internes per decantar la posició del PSC cap a un costat o un altre siguin molt intenses. Els partidaris de la secessió, aliats amb els nacionalistes del PSC, tracten d'aconseguir que el PSC, almenys, accepti una consulta sense empara legal o sota una pretesa legalitat catalana. Es tracta de legitimar una consulta d'aquest tipus i aconseguir augmentar la participació. Que recomanin el 'si' o el 'no', és el de menys.

Els partidaris del 'no', o més radicalment els contraris a una consulta que no compti amb el vistiplau de l'estat, pressionen al seu torn perquè el PSC abandoni les seves ambigüitats, i, a més de declarar-se no independentista, trenqui amb l'anomenat dret a decidir per considerar-ho una simple argúcia dels independentistes. Demanen que deixi d'emparar als seus militants sobiranistes i que s'alineï clarament i sense complexos amb les tesis contràries al sobiranisme i l'anomenat dret a decidir.

Per les informacions que jo tinc i pel que llegeixo a la premsa sembla que Pere Navarro es decanta per la segona opció, encara que continuarà flirtejant amb el dret a decidir. Tracta amb això de salvar la unitat del partit, tasca en la meva opinió impossible, però que és coherent que el primer secretari d'un partit tracti de salvaguardar-lo.

Al meu entendre les tesis sobiranistes porten molt avantatge. Des de 1980 tots els governs catalans han donat suport i finançat un àmplia xarxa clientelar d'associacions i mitjans de comunicació. Han utilitzat els mitjans públics com a corretja de transmissió del seu pensament. Tot això gairebé sense resposta dels sectors de la societat catalana que no pensem igual. Canviar la dinàmica és essencial per guanyar. Convèncer a la societat catalana que la independència és la pitjor opció per a la majoria de catalans en termes econòmics, de llibertats personals, de democràcia, de convivència i d'inserció a Europa és la tasca que hem d'assumir els catalans que no combreguem amb les tesis independentistes. No serà fàcil, perquè l'avantatge dels sobiranistes és molta i disposen de mitjans per marginar mediàticament a Catalunya qualsevol debat en igualtat de condicions. I els mitjans de Madrid no serveixen. Mentre això sigui un Madrid - Barça permanent els catalans que no som partidaris de la independecnia tenim les de perdre.

Davant d'aquest panorama un posicionament clar del PSC és imprescindible per guanyar la batalla ideològica. Perquè sense guanyar l'hegemonia social a Catalunya estem abocats a molts anys de tensió. El sobiranisme no és majoritari en vots, en el sentit que els partits que el defensen no arriben ni de lluny a la majoria absoluta del cens electoral, però si és hegemònic ideològicament. Aquesta és l'autèntica batalla. I per guanyar-la primer és plantejar-la de debò. Només es guanyen els partits que es juguen netament però amb la major intensitat i esforç.