A tot aquell català que no combrega amb les posicions independentistes o que simplement és considerat insuficientment radical, se'l qualifica d'anticatalà pels guardians de l'ortodòxia. De ser contrari als interessos de Catalunya. De formar part d'un contuberni español. De cobrar del CNI. De patir trastorns de la personalitat per odiar-se a si mateix.

Franco ja qualificava d'antiespanyols a rojos, catalanistes o simplement demòcrates. Llavors els dissidents, segons el poder, formàvem part del contuberni judeo-maçònic que volia destruir la "pàtria".

Al llarg de la història acusar d'antinacionals als dissidents del poder ha estat una constant. Però en el meu cas sempre m'he identificat més amb els "antinacionals" que amb els "nacionals". Oposar-se als nacionalismes, fonamentalismes o autoritarismes implica el risc de ser acusat de traïdor, botifler en la terminologia nacionalista catalana. I això significa l'exclusió de la comunitat o coses més greus.

A mi aquest pretès insult no només no m'afecta, sinó que em fa pensar que alguna cosa he d'estar fent bé. Si he de triar em veig al costat dels antinacionals ja sigui a l'Alemanya nazi, a l'Amèrica Mccarthista, a la Unió Soviètica estalinista o els últims vint anys de la Cuba de Fidel per posar alguns exemples.

Però no deixa de ser preocupant aquesta escalada verbal. Espero i desitjo que no sigui el preàmbul de res més. En aquest sentit faig meves les paraules de Gerard Quintana de no morir o matar per la "pàtria" sigui quina sigui aquesta. Ser soldat o terrorista depèn del punt de vista. Però els reclutats són sempre titelles del poder. Només en cas d'agressions armades es justifica la violència en legítima defensa.