Fa uns dies Mas-Colell va revelar que el govern central està elaborant les balances fiscals dels últims exercicis. La notícia ha generat un notori nerviosisme a la Generalitat, fins a l'extrem que el conseller ha demanat que les realitzi un "organisme internacional independent". És curiós que ho demani Mas-Colell, que fa les seves balances cada any sense utilitzar no ja un organisme independent sinó una mínima pluralitat en la comissió tècnica. Els nervis tenen la seva explicació: la crisi fa que els ingressos tributaris caiguin i que les administracions es financin a crèdit. El dèficit fiscal es torna en superàvit i per encobrir-ho es reivindica la "neutralització".
 
Avui, sota una pretesa neutralitat tècnica, Guillem López Casasnovas defensa a El País els postulats de la Generalitat. Repassaré críticament els seus arguments.

Abans convé destacar que el que es pretén des de les postures independentistes és oferir a la ciutadania la imatge de que una Catalunya independent hagués tingut cadascun d'aquests anys de crisi 16.000 milions més per gastar. Alguns fins i tot han fet la divisió i han repartit la xifra a cada individu. No es discuteix racionalment sobre el finançament autonòmic. Es vol simple i senzillament falsejar la realitat per fomentar el victimisme i reforçar els arguments econòmics de la independència.
 
Reconeix López Casasnovas, no pot ser d'una altra manera, que aquests anys no s'han recaptat a Catalunya 16.000 milions d'euros més dels gastats. Per mantenir el discurs victimista acudeix a la ficció de la neutralització. L'argument és que com ens estem endeutant -a nivell central i autonòmic-, en el futur algú haurà de pagar el deute, i calculen que es farà en la mateixa proporció que en els anys de vaques grosses. D'entrada no és el mateix fer creure als ciutadans que en anys difícils un estat independent hagués tingut 16.000 milions més per gastar que elucubrar sobre el pagament futur del deute. I és que el que passi amb el deute depèn de moltes coses: que hi hagi o no quitaments i/o moratòries, de les revisions del sistema de finançament autonòmic quinquennals, de l'estructura econòmica catalana i de la resta d'Espanya a la sortida de la crisi, dels canvis legislatius en els impostos, etc.
 
Reconeix també López Casasnovas que als 16.000 milions -xifra donada per la Generalitat sobre la base del sistema del flux monetari neutralitzant el cicle econòmic- caldria deduir-li les despeses no tingudes en compte: exèrcit, servei exterior, sanejament de les caixes, etc. que reconeix serien superiors als actuals tant per economies d'escala com per la inversió inicial (per exemple fer un exèrcit de nova planta per modest que sigui). Recordo que aquestes despeses no es tenen en compte en el sistema del flux monetari que tant defensa la Generalitat, però sí en el de càrrega-benefici, d'aquí la gran diferència de xifres.

El que no ens diuen López Casasnovas ni els líders polítics nacionalistes és que un estat independent no només tindria més despeses sinó molts menys ingressos. Es pot discutir la xifra de caiguda del PIB associada a una separació però les xifres més manegades estan a l'entorn d'un 20%. No entraré a esmicolar els impactes econòmics negatius d'un procés de segregació perquè aquest assumpte mereix un article específic, però caldrà recordar les balances comercials i, el que sempre s'oblida, la balança de capitals. El que és inasumible és que no passaria res i no hi hauria cap impacte econòmic negatiu: els exemples històrics i una mínima anàlisi de la realitat desmenteixen la versió de que l'activitat econòmica no es ressentiria.

Diuen els nacionalistes que no menteixen, també els hi ha, que serem més pobres, però que és igual i a més dintre de vint anys ja veurem. Jo no ho sé. Però els qui tenen avui entre 10 i 30 anys, si ara ho tenen negre per trobar feina ni et dic amb la independència. Ni tan sols podran emigrar lliurement per Europa. Això sí, podran fer el servei militar i ser bons patriotes. I als vells el que ens espera és que les retallades de les pensions siguin necessàriament superiors a les ja previstes, que no és poc. Clar que pels qui creuen que l'important és “la nació” els ciutadans, excepte ells, són peons intercanviables que no tenen importància. Segur que l'estat independent pot seguir subvencionant als amics. I els altres que espavilin.
 
I tot això si la sang no arriba al riu com la majoria dels qui volen la independència i els que no considerem que sigui una bona opció per als catalans esperem i desitgem, sigui quin sigui el desenllaç.