L'aprovació pels socialistes d'una proposta de reforma constitucional en sentit federal ha estat rebuda amb fortes crítiques, absolutament previsibles, tant pel nacionalisme espanyol com pel català. Tant PP com CiU, per motius òbviament contradictoris, neguen qualsevol viabilitat a la proposta.

L'oposició de CiU i altres partits nacionalistes catalans és plenament coherent amb el seu pensament. La proposta federal pretén millorar el funcionament de l'estat autonòmic i ampliar les competències descentralitzades amb la voluntat de tancar el model. I qualsevol proposta que pretengui racionalitzar les coses és contrària per definició a les pretensions nacionalistes de mantenir sempre vius els greuges i els conflictes. Si s'acaben els greuges s’acaba la ganga, pensen encertadament els nacionalistes catalans. La independència és el de menys. Fins i tot pot no ser desitjable, no fos cas que els partits nacionalistes passessin a millor vida en un estat independent. L'important és mantenir la tensió per justificar l'existència de partits nacionalistes.

El PP per la seva banda es resisteix a abordar la qüestió per dos motius. L'anticatalanisme és molt rendible electoralment fora de Catalunya. El federalisme no és un concepte que hagi fet seu la dreta espanyola. Cedir en aquesta qüestió és una pilota d'oxigen per al PSOE que el PP no vol donar-li.

No obstant això la iniciativa, més que la proposta concreta, ha rebut un significatiu suport en els editorials dels principals periòdics, des d'El Mundo fins a La Vanguardia passant per El País. També al món acadèmic són majoria els catedràtics que reclamen revisar el sistema autonòmic a nivell constitucional.

I és que les persones més assenyades són conscients que, de no trobar una tercera via, estem abocats al que Joaquim Coll ha qualificat de ‘escenaris insurreccionals’, o la Generalitat de ‘xoc de trens’.

En ambdós bàndols hi ha partidaris de la confrontació. Uns perquè pensen que és l'única forma de reconduir la situació. Creuen que s'ha arribat massa lluny i que no hi ha volta enrere. La declaració unilateral seria un acte il•legal que provocaria la intervenció, la suspensió de l'autonomia i l'anhelada volta enrere. Els altres perquè consideren que l'estat està massa feble per respondre al desafiament i podran imposar la seva opció política o perquè no pensen posar-la en pràctica i el discurs els serveix per mantenir la imatge de fermesa en la lluita per obtenir l'hegemonia dins del nacionalisme.

Però molts catalans preferim no jugar amb foc. Preferim tractar de conciliar. Acordar. Cada vegada som més, encara que potser cridem menys. Ahir mateix Pedro Nueno, Creu de Sant Jordi, alertava dels perills de la confrontació, de prometre un paradís que no serà real i generaria decepció, de córrer per tapar les irregularitats pròpies. Pels que no creiem en la bondat de les confrontacions la proposta federal és una alternativa. Caldrà desenvolupar-la i buscar més aliats. Però l'acord de Granada és un primer pas en la bona adreça. Almenys baixa de les grans paraules a propostes concretes. Fa la discussió més intel•ligible i menys visceral.