Els catalans no independentistes tenim un claríssim desavantatge pel que fa als que són independentistes: no tenim presència organitzada en la societat, excepte honrosas i disperses excepcions, ni tampoc una administració bolcada a promoure, defensar i publicitar el nostre punt de vista. Aixó últim és una guerra perduda. Després de trenta anys d'abandó, pensar que l'Estat farà alguna cosa per nosaltres, precisament ara que els partits estatals caminen més perduts i febles que mai, és un llast que ens condueix a la inacció i amb ella a la marginalitat. No queda una altra opció que resignar-se i tirar la tovallola o mobilitzar-se i unir forces per fer front a un govern que ho controla gairebé tot. Des del poder han creat un teixit associatiu clientelar que arriba a tots els racons de Catalunya. Creen les notícies i les distribueixen. Adoctrinen a l'escola i des dels mitjans de comunicació. El pacte amb ERC els permet usufructuar el poder i l'oposició. Els partits catalans no independentistes estan més pendents dels seus problemes i de la competència entre ells que de plantar cara al poder nacionalista. C´s és l'excepció, però està lluny de poder aglutinar una alternativa a curt termini i de representar a tots els no nacionalistes. I temps no sobra.

Alguns ho fien tot al fet que l'Estat acabarà intervenint l'autonomia. No és la meva aposta. Seria catastròfic. Totes les enquestes serioses mostren que malgrat que juguen en camp propi i amb l'àrbitre comprat els independentistes no són majoria. Però per guanyar un partit el primer és comparèixer en el camp amb onze jugadors encara que siguin amateurs.

En aquesta batalla el nacionalisme català mobilitza sentimentalment a una part de la població. El nacionalisme espanyol a una altra menor. Però hi ha molts catalans amb sentiments contradictoris que es decantaran sobre la base d'arguments racionals. Encara ara la gran majoria de catalans es declaren, en major o menor mesura, catalans i espanyols. Aquesta majoria social necessita que se li faci arribar informació verídica i arguments. Apostaran per evitar riscos. Per la solució més segura, menys traumàtica. Per evitar la baralla amb el germà o el veí. Com han fet a Quebec i faran a Escòcia. La majoria de catalans prefereixen Baviera a Kosovo, Milà a Zagreb. Continuar a Europa en lloc de quedar aïllats.

Ja he dit que no podem abandonar-nos en mans dels partits. Cal organitzar-se. Des de la societat civil. Sumar per multiplicar. Tenim l'avantatge que la racionalitat està de la nostra part. Que l'independentisme ven un paradís inexistent. Que la independència només dividiria i crisparia a la societat catalana i l'empobriria encara més, perllongant i aguditzant la crisi econòmica.

La política no ens farà feliços. Sempre decebrà. Però amb que no ens arruïni la vida ja és bastant. I la independència o la intervenció la hi arruïnaria a molts catalans. Fem alguna cosa per evitar qualsevol d'ambdues opcions. La proposta federal del socialistes va en la bona direcció, però cal molt més. Sé que no és fàcil, que molts pensen que ja és tard, però caldria intentar-ho.