Un documental es pot veure des de perspectives ben diferents. 'Mientras los niños jugaban' és un altre bon treball sobre l'atemptat de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, del qual es compleixen vint anys. Es tracta d'un dels atemptats més mortífers d'ETA al costat de la terrible bomba d'Hipercor a Barcelona. El programa s'emet aquest cap de setmana a Antena 3.

La pura reconstrucció dels fets en la veu dels protagonistes resulta impactant. Va ser el 29 de maig del 1991 quan la caserna va saltar pels aires mentre els nens jugaven al pati. Va ser una matança aleatòria que podia haver-se produït a qualsevol lloc, però va percudir al cor mateix de Catalunya. La ciutat de Vic es va commocionar i mobilitzar d’immediat per ajudar els guàrdia civils i les seves famílies. No hi va haver animadversions ni diferències ideològiques gairebé irreconciliables. Els unia la desesperació humana davant la violència de la mort i el terror.

Avui en dia cada supervivent té la seva vida, però tots mantenen en la seva memòria emocional el record del que va passar aquell dia. Les seves paraules segueixen captivant-nos.

He començat tot dient que un mateix reportatge es pot veure des de perspectives ben diferents. Tota consideració raonable constata que avui en dia estem en una situació infinitament millor en la lluita contra la violència i, el que és més important, potser avui no arribaria a Euskadi el fèretre d'un terrorista com el d'un heroi (dos dels terroristes que van atemptar a Vic van morir l’endemà en un tiroteig amb la Guàrdia Civil).

Però és molt possible que altres aprofitin l'emissió d'aquest documental per utilitzar el terrorisme com immoral joguina política. Diran que el Govern central, el Constitucional, Bildu i ETA són una mateixa cosa. Són així.