L'última idea és que els catalans no paguem impostos; que els ingressem en un compte fins que Madrid entengui les nostres reivindicacions. Com que això és inviable, es diu que potser es pot fer d'aquí a quatre anys, que és una forma d'assumir la inviabilitat de la proposta en la proposta mateixa.

Òmnium Cultural està creant pas a pas 'Els Pastorets' del radicalisme benestant. Són el 15-M de la pastisseria Farga. El concepte de 'insubmissió fiscal' de Muriel 'Gandhi' Casals ha deixat els acampats amb les seves bombones de butà com a monges ursulines. El conseller Felip Puig pot fer càrregues policials contra els 'indignats', però els d'Òmnium se li van per la tangent. Muriel Casals és a Espanya el que la monja Teresa Forcades és als laboratoris.

Estem assistint a Catalunya a un procés curiós: la política real va per una banda i les propostes inviables van per una altra, però estan interconnectades. Això no representaria cap problema si no fos perquè cada vegada és menor el llindar de frustració col·lectiva per part d'un ampli sector de la nostra societat.

El problema no és que Òmnium Cultural faci propostes; el problema és que el Govern les hagi de qualificar d’"interessants", encara que no ho semblin. El problema no és parlar de Pacte Fiscal; el problema és que s'hagi de dir que és l'últim pas abans d'una suposada secessió il·legal de la que Convergència i Unió no vol ni sentir parlar.

Som davant d'un problema de paraules més que de fets. Som davant d'un problema de postures més que de decisions. Pot ser que ens enfonsem i que Espanya hagi de ser rescatada, però és igual: ens enfonsarem etiquetats en català, a punt de la insubmissió fiscal i a un pèl de la independència. Pot ser que el món real faci la feina que aquí les paraules i les propostes ens impedeixen fer. Volen deixar-se d'hòsties i governar? Ja aniquilarem Madrid quan sortim de la tempesta. Ja sé que vostès creuen que Madrid és la tempesta, però això és de pèssims mariners.