“Quan perdin el govern, no perdran el poder. S’hauran (re) incrustat en les institucions i òrgans de l’Estat, en organismes i empreses estratègiques, igual com ho estava la dreta abans de la democràcia”. Ho vaig escriure en aquest diari el 3 de juliol passat amb el títol “Els desastres d’una majoria absoluta”. Entre les institucions que citava figurava el Tribunal Constitucional. Llavors només sabíem que el repartiment d’inclinacions en la composició del tribunal era favorable al PP. Encara no coneixíem la militància del president del tribunal al PP sent ja magistrat.

Aquest fet, èticament i políticament insostenible, que els interessats tracten de justificar jurídicament, ha estat pedra d’escàndol en un país que semblava haver-ne vistes de tots els colors.

El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos, no compareixerà davant del Congrés dels Diputats, com s’ha demanat, per explicar l’ocultació manifesta de la seva militància al PP. Un cop més, la majoria absoluta del PP impedeix que el parlament exerceixi la suprema funció de control, de la qual en una democràcia representativa avançada cap poder no hauria de lliurar-se.

Qui sí compareixerà, forçat per la pressió de l’oposició parlamentària i d’un difús clam popular, serà el president del govern central, Mariano Rajoy. Ho farà en la data que ha escollit, l’1 d’agost, quan molts dels qui puguin permetre-se-les seran de vacances.

Ha d’anar al Congrés per parlar de les activitats de Lluís Bárcenas quan era tresorer del PP i home de confiança de la direcció del partit. És il·lusori pensar que Rajoy s’explicarà sobre una realitat tan aclaparadora per al PP. Les actuacions judicials ja practicades, les dades disponibles, els indicis, les hemeroteques, tot apunta a un presumpte sistema de corrupció estructurat pel PP amb la connivència de determinats empresaris i donants de fons. Se sabia, i ara s’ hauria d’oficialitzar en les actes parlamentàries. Si així fos, obligaria a la dimissió del president del govern i a l’exigència de responsabilitats a alts càrrecs del govern i del partit.

Rajoy donarà la seva “versió” -així ho ha dit -. Previsiblement -aquella seva previsibilitat -, escamotejarà els fets, tergiversarà les interpretacions, tirarà pilotes fora, tantes com pugui. Serà Rajoy una vegada més, sense límits, sense vergonya. I tot continuarà igual, fins que també perdin el poder.

L’ocultació de fets rellevants és una forma de mentida, i la mentida com a pràctica d’ocultació de formes fraudulentes d’exercir el poder, d’abusar del poder, de beneficiar-se del poder, en les democràcies avançades és un delicte polític greu que, descobert i provat, obliga a dimitir a presidents federals, a ministres, a alts càrrecs - com la història comparada recent mostra -, a més de les responsabilitats penals i civils que se’n puguin derivar. A ell tot això li rellisca.